“Amb la certesa que Catalunya pot aportar molt, però aprendre encara més.”
PASQUAL MARAGALL, President de la Fundació
Portada > Eixos temàtics> Economia i benestar
   Publicacions
 
   Activitats
02.03.2018
Reclamant l’Estat - Seminari amb Bill Mitchell i Thomas Fazi

El 2 de març, la Fundació Catalunya Europa i Ekona Centre d’Estudis va organitzar un seminari sobre el llibre “Reclaiming the State”, recentment publicat per l’economista australià Bill Mitchell i el periodista italià Thomas Fazi. El seminari el va moderar l’economista Jordi Angusto.

El llibre es basa en tres pilars; primer, el concepte marxista de conflicte de classe, segon, el focus keynesià de la plena ocupació, i finalment, la teoria monetària moderna, representada pel concepte que no són els estalvis els que creen crèdit, sinó les inversions.

El llibre explica com el neoliberalisme ha imposat la seva agenda eliminant les competències que l’estat fa servir per protegir els seus ciutadans i per mantenir l’estat del benestar. Segons els autors, la Unió Europea i l’Euro són els millors exemples d’aquests fenòmens, ja que pertànyer a la Unió Econòmica i Monetària implica renunciar a la despesa fiscal (dèficit de despeses) i la capacitat monetària. Per tant, els autors proposen reclamar l’estat nació per garantir la justícia social a través de la supervivència de l’estat del benestar i la plena ocupació.

EL SEMINARI

Segons els autors, hi ha dos grans obstacles per a la creació d’un Estat Federal Europeu completament operatiu.

1.      Diferents Identitats Nacionals:

Segons Thomas Fazi, no hi ha una llengua comuna a nivell europeu, ni tmpoc el mateix sistema de valors (els valors dels països del nord relacionats amb el deute i l’economia s’oposen als dels països del sud), i sens dubte no hi ha una narrativa compartida de la història. Són barreres per a la creació d’un Estat europeu comú.

A més a més, una unió federal necessita legitimitat democràtica i una cultura compartida, cosa que encara no existeix a la Unió Europea. Les capacitats democràtiques (sobirania fiscal i monetària) han sigut transferides a la Unió Europea abans de tenir una cultura política comuna, seguint un camí oposat d’altres sistemes federals (Estats Units, Alemanya o Austràlia).

En l’opinió de Mitchell i Fazi, no estem gens a prop d’una identitat europea, ja que els europeus encara es defineixen segons la seva identitat nacional. Això pot semblar trivial, però és fonamental, ja que per fer que els ciutadans participin realment a la Unió Europea han de tenir un sentiment de pertinença. Fins i tot si es volgués aconseguir un consens per crear un sistema federal europeu, la construcció d’una arquitectura per fer-ho possible és molt difícil, ja que això requeriria que tots els estats membres del Consell Europeu coincidissin simultàniament en un camí compartit per a Europa, decidint canviar els tractats.

De fet, si observem els Estats Units o Austràlia, les verdaderes institucions federals es van crear cent vint anys després de la constitució de la Unió i, observant la Unió Europea en contrast, podem argumentar que la Unió Europea no té una història gaire llarga.

2.      Oposició arrelada a les transferències fiscals:

Una altre problema clau sobre la construcció de la Unió Europea és que un sistema federal totalment funcional requeriria transferències fiscals, des de les regions més riques cap a les regions pobres. És un fet ben sabut que els països del nord d’Europa (vegeu, per exemple, la Declaració Conjunta de 8 ministres d’Hisenda, publicada el 6 de març) s’oposen a aquest fet, a causa d’una visió arrelada sobre l’economia que es comparteix a través de tot l’espectre polític en aquests països.

Aquesta Federació Fiscal Europea hauria de ser democràtica per ser legítima, que no és el cas de la UME. Per crear-la, segons l’opinió de l’autor, hi hauria d’haver una lleialtat política cap a la federació que no existeix.

En resum, la idea que actualment podem transformar el sistema europeu en un sistema funcional per a tots els països és totalment il·lusori.

·         Catalunya

Ells argumenten, que per esdevenir totalment independent, Catalunya hauria de sortir de la UE i de la UME. D’altra banda, Pere Almeda, de la Fundació Catalunya Europa, va subratllar que Espanya no és un estat nació, sinó que és un estat multinacional, i el conflicte d’avui en dia és sobre la lluita per una governança autònoma, reforçant la democràcia i creant un marc constituït d’identitats plurals i d’una governança multinivell.

D’acord amb Thomas Fazi, hi ha hagut una emergència de moviments lligats a la identitat regional arreu d’Europa. Segons ell, tot això també està relacionat amb l’arquitectura europea, que crea una escassedat artificial a través de les restriccions institucionals. Els països, privats de les seves eines fiscals i monetàries, no poden redistribuir-les a través de les regions, ja que per fer-ho es necessita una sobirania fiscal que crea tensions regionals.

Paradoxalment, la Unió Europea, que ha hagut d’acostar països, ha augmentat la tensió entre països com també les tensions dins dels països, i tot això es deu a l’arquitectura de l’Eurozona.

·         L’euro

 

Segons Fazi, la Unió Monetària i Econòmica ha creat una escassetat artificial de recursos públics degut al 3% del dèficit límit dels pressupostos públics i la incapacitat d’exercir la seva sobirania monetària i fiscal. Aquesta sobirania permet als estats gastar el seu dèficit o finançar-lo mitjançant una expansió monetària quan es necessita activar els recursos improductius de l’economia. Avui en dia, les regulacions macroeconòmiques estan fetes a través les devaluacions internes, que imposen una càrrega considerable als seus treballadors i que incrementen les desigualtats empitjorant les injustícies socials. Aquests autors advoquen per un canvi dels objectius dels bancs centrals per atorgar-los una legitimitat democràtica.

 

·         La construcció d’una Unió Europea antidemocràtica

Bill Mitchell va explicar que l’Informe Werner (1970) i l’Informe MacDougall (1977) aconsellaven que una unió monetària que funcioni a Europa no es podria crear sense un procés democràtic escrupolós, afegint que aquestes condicions per aconseguir una unió així no existirien en un futur pròxim. L’Informe Delors (1989), fet per neoliberals escollits per Delors, va ignorar els dos últims informes i va expressar que aquesta integració seria efectiva. Segons Mitchell, cap govern federal toleraria el nivell de disparitat que ha emergit des de la integració de la moneda.

En altres paraules, tal com suggereix Fazi, cada pas cap al procés de la construcció Europea, des de la creació d’un sistema monetària, al mercat únic gràcies al Tractat de Maastrich i a l’establiment de l’Eurozona han sigut essencials i amb el propòsit de separar la responsabilitat democràtica des d’una política macroeconòmica. D’acord amb les paraules de Fazi, creure que podem democratitzar aquest sistema amb els Tractats actuals és una il·lusió.

Mitchell i Fazi no estan en contra d’una governança internacional per se, perquè creuen que la cooperació internacional és necessària per afrontar els problemes globals que no poden solucionar-se d’altra manera, com per exemple el canvi climàtic.

·         El paper de l’estat-nació avui en dia

La idea de tornar a l’estat-nació va ser qüestionada al seminari, afirmant que aquest concepte ha quedat avui en dia obsolet. Es va argumentar que la governança multinivell és necessària i el principi de subsidiarietat també.

Bill Mitchell va respondre que el canvis més importants que han tingut lloc, funcionen a través de l’estat nació. L’únic espai on la democràcia ha ocorregut ha sigut a nivell estat. La globalització no transcendeix de l’estat-nació, però passa per ell. A més a més, Thomas Fazi explica que l’estat-nació és central per la gestió econòmica, fins i tot en l’era neoliberal, ja que per fer que el capitalisme sobrevisqui, el estats han d’intervenir a gran escala.

Fazi afegeix que abans de centrar-nos cap al supra-nacionalisme, hauríem d’enfocar-nos cap al internacionalisme (que és el que històricament l’esquerra sempre ha lluitat). És important tenir nacions sobiranes independents, que puguin reunir-se i estar d’acord amb algunes polítiques. Això és completament diferent del supra-nacionalisme, on les polítiques s’imposen des de dalt de manera antidemocràtica.

Segons Angusto també de la Fundació Catalunya Europa els autors sobrevaloren la capacitat d’emissió de moneda pròpia . D’una banda, els desequilibris comercials mundials actuals es donen entre països amb moneda pròpia, com els EU i UK, com principals països deficitaris, i la UE i la Xina, com principals països amb superàvit; això invalida l’afirmació que fora de l’euro països com Grècia o Espanya no haurien arribat a tenir un deute exterior com el que va obligar el seu rescat. D’altra banda, amb moneda pròpia o sense ella, un país que necessiti o vulgui inversió o finançament exterior hauria d’igualar o millorar la taxa de guanys que es pugui obtenir a un destí alternatiu, obligant a ajustar els salaris en funció de la productivitat del país; i no queda clar que aquest ajust no sigui igual o superior a l’austeritat imposada amb els rescats de la UE+FMI.

De la mateixa manera que amb els reptes que són globals com el canvi climàtic, són imprescindibles els acords internacionals per fixar les regles de la competència mundial i evitar que aquesta es transformi en el dumping salarial actual. Altrament, cap païs aillat pot lliurar-se’n, com no pot evitar ailladament els efectes del canvi climàtic.


Documentació Relacionada:
 
Plaça Trilla 4, baixos 2a. 08012 Barcelona
Tel. (+34) 93 238 89 32
info@catalunyaeuropa.net


    Mapa
sitemap
RSS
facebook
  Seguiu-nos a
facebook facebook facebook facebook