Les societats són cada vegada més interculturals, els moviments de persones són freqüents i els motius diversos. D’aquests moviments en resulten ciutats diverses i heterogènies que plantegen un repte polític majúscul. “Per un futur intercultural” és el tercer repte del Projecte Re-City, de la Fundació Catalunya Europa, que s’inicia després d’haver tractat els reptes "Combatre les desigualtats" i "Fem front al canvi climàtic".
El cicle s’encetava amb la conferència, “Les polítiques d’immigració: reptes, objectius i instruments des d’una perspectiva comparada”, a càrrec de Nando Sigona, professor de la Universitat de Birmingham, expert en polítiques migratòries. En aquesta conferència s’abordava la qüestió de les polítiques migratòries a través de dos casos pròxims, la crisi de refugiats a les portes d’Europa i el Brexit.
Per començar, la coordinadora del cicle, Gemma Pinyol-Jiménez, subratllava, la importància de plantejar les preguntes adequades per tal de repensar la governança de les ciutats. I precisament amb preguntes començava la conferència Nando Sigona, que plantejava la qüestió de com podem definir la integració i amb quins indicadors la podem mesurar. I més enllà dels instruments de mesura, qui necessita ser integrat? Què és el que fa que una societat es pugui considerar integrada o integradora?
El procés d’integració, segons Sigona, és un procés dinàmic i relacional que es basa en l’intercanvi i el diàleg social i no en l’assimilació de “l’altre”
En aquest context, les narratives són molt importants, no és el mateix parlar de “refugiats” que parlar “d’immigrants”. Aquest canvi de denominació, que es va produir coincidint amb un augment de l’arribada de persones migrants a Europa, reflecteix una racialització de jerarquies entre persones que condiciona, entre d’altres, la resposta que es dona a les morts de migrants al Mediterrani.
A dia d’avui, la crisi migratòria ha passat en un segon terme, però això no significa que hagi deixat d’existir. L’any 2018 van arribar a Europa un 89% de migrants menys que l’any 2018, però les dades són un miratge, els moviments migratoris es segueixen produint, malgrat que la UE hagi aconseguit frenar les arribades a través d’acords amb països tercers, fet que dificulta l’obtenció de dades. I els que arriben? Sovint les polítiques migratòries s’acaben en el moment del rescat, sense tenir en compte les posteriors polítiques d’integració.
Cas molt diferent, però també amb una afectació sobre les polítiques migratòries era el Brexit. Sigona afirma que, des d’una perspectiva britànica, el projecte europeu només s’entenia com una oportunitat econòmica, sense tenir en compte altres aspectes polítics o d’identitat. El politòleg, que ha estudiat amb especial interès casos d’europeus residents al Regne Unit, afirma que entre el 2007 i el 2018 les sol·licituds de nacionalització britànica provinents de nacionals de la Unió Europea van passar del 4 al 28%. Aquest fet es deu a què alguns nacionals dels països recentment incorporats a la UE, sentien més amenaçada la seva estabilitat i, per tant, tendien a sol·licitar la nacionalització més aviat que nacionals d’altres països europeus, com alemanys o italians. Per tant, el mite que la integració es produeix en el moment de la naturalització és posat en qüestió quan la voluntat de nacionalitzar-se deriva més de la por que del fet de sentir-se part d’una comunitat.
