“El procés d’integració metropolitana ha vingut acompanyat d’una segregació municipal. Allò que abans tenia lloc en els barris d’un mateix municipi, ara té lloc en els diferents municipis de l’àrea metropolitana”, afirmava Oriol Nel·lo, professor de geografia de la Universitat de Barcelona i membre de l’executiva de la Fundació Catalunya Europa. Nel·lo ha estat l’encarregat de conduir la primera sessió de les Jornades Municipalistes: “Recursos municipals escassos i crisi sanitària i social: Un debat inajornable”, organitzat per la FCE amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona i els Ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat, que ha comptat amb la participació de Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi de Llobregat, Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell, Josep Mayoral, alcalde de Granollers i Jordi Martí, regidor de presidència de l’Ajuntament de Barcelona.
Alcaldes i alcaldesses han coincidit amb la necessitat de teixir aliances estratègiques amb administracions públiques i altres consistoris. Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi, ha destacat la importància de la coordinació i la confiança entre institucions.” Moret també ha fet èmfasi en el paper de les administracions locals en la gestió de la crisi sociosanitària: “l’administració local és la que gestiona menys recursos però paradoxalment és la que rep més demandes i la que coneix millor el territori”, deia aquest matí. Una afirmació que subscrivien altres ponents, com Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell, que afegia que “els ajuntaments gestionen serveis que no són de la seva competència però sí de la seva incumbència”. I és que tot i ser l’administració més ben valorada en la gestió de la crisi sanitària, els consistoris només gestionen un 11% del total de la despesa pública.
A la manca de recursos s’hi afegeix el fet que els municipis amb més dificultats socioeconòmiques solen tenir un índex de despesa per habitant més baixa que la mitjana perquè la base fiscal és més baixa. “No hi ha mecanismes de compensació metropolitana i les diferències són molt notables”, avisava Oriol Nel·lo. En aquest mateix sentit, Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet apostava per la creació d’una estratègia conjunta per tal d’evitar una regió metropolitana a diferents velocitats.
Des de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí reivindicava la necessitat d’augmentar la capacitat d’endeutament dels Ajuntaments i una reforma del model de finançament local, d’acord amb el que ja havia defensat Pasqual Maragall, que es tradueix en un repartiment de la despesa pública en un 50% per l’Estat, un 25% per les comunitats autònomes i un 25% pels ajuntaments. Els desequilibris territorials però, no només es manifesten en les diferències de despeses, sinó també en les despeses que fan les institucions supramunicipals. Josep Mayoral, alcalde de Granollers, denunciava que el Pla d’Infraestructures 2010-2020 concentra el 80% de la inversió a la primera corona metropolitana, i només el 20% de l’arc metropolità. Mayoral lamentava que “el concepte de cogovernança i coresponsabilitat està més lluny que mai”. Per això, l’alcalde de Granollers aposta per una cogovernança conjunta amb la Generalitat, d’acord amb el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, que es va aprovar l’any 2010.
Les jornades han conclòs aquest matí amb 3 tallers de debat simultanis conduïts per Toni López-Gay, Carles Donat i Helena Cruz i coordinats per Oriol Nel·lo. Al llarg d’aquests tallers s’ha constatat que els municipis amb rendes més baixes tenen una despesa social per habitant més alta. Això fa que els municipis més rics que, d’altra banda, disposen de més recursos financers, puguin invertir en altres partides com equipaments o infraestructures. A més, els ponents també han destacat les diferències d’equipaments entre àrees benestants i àrees més desafavorides, així, les àrees benestants disposen d’un 147% més d’equipaments educatius i un 71,3% més de serveis esportius (tenint en compte la suma de públics i privats). Els mercats s’erigeixen com els únics equipaments més nombrosos a les zones desafavorides. Per altra banda, el teixit associatiu es distribueix també de forma desigual, amb un 87% més de teixit a les zones benestants. En canvi, les pràctiques d’innovació social, entre les quals s’inclouen projectes de cultura lliure, o plataformes pel dret a l’habitatge, es reparteixen de manera molt més homogènia pels diferents barris i municipis.
