Polítiques municipals d'habitatge: Àrees estratègiques, sòl i plans locals
Els reptes en habitatge no són nous però sí que han crescut de manera molt notable durant les darreres dues dècades i, especialment, després de la crisi financera de 2008. Els problemes d'habitatge no tenen a veure només amb l'accés, sinó també amb el manteniment, l’endeutament i altres dificultats que es deriven de l’ascens de preus, especialment en el parc de lloguer.
Per abordar els reptes de l’habitatge des de diferents angles, la Fundació Catalunya Europa, juntament amb l'Oficina del Club de Roma a Barcelona i la Fundació la Caixa han posat en marxa les Jornades Municipalistes sobre habitatge, en el marc del cicle “La transformació de la ciutat”. El programa compte amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB, la Diputació de Barcelona els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat i la col·laboració del PEMB i Barcelona Global.
La primera de les taules rodones, sobre les polítiques municipals d’habitatge, àrees estratègiques, sòl i plans locals, ha comptat amb la participació de l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Mijoler, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon i la regidora d’habitatge i rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, Lucía Martín. La moderació ha anat a càrrec d’Oriol Nel·lo, professor de geografia a la UAB i membre del patronat de la Fundació Catalunya Europa.
Nel·lo explica que fa uns anys “es van posar unes grans expectatives amb el tema de les reserves de sòl per habitatge protegit, i ara també en posem amb la regulació dels lloguers”. Tot i així, la situació de l’habitatge no veu millores substancials ni des del punt de vista de l’accés ni del manteniment. En canvi, sí que hi ha expectatives de millora derivades dels Fons Next Generation de la Unió Europea, que permetran destinar una suma econòmica important a polítiques de rehabilitació d’habitatges.
Per l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Mijoler, el debat sobre l’habitatge arriba tard. Afirma que els municipis es troben sols, sense prou competències ni recursos per avançar en el dret a l’habitatge i constata, com també ho fa l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, que des del món local s’han assumit responsabilitats en habitatge que no els pertocaven – o que no pertocaven només als ajuntaments, ja que aquests tenen una capacitat financera i d’endeutament limitada. A la zona metropolitana, a més, s’hi afegeix la dificultat de l’escassetat de sol urbanitzable.
Mijoler sosté que, la legislació avançada en matèria d’habitatge contrasta amb l’abstenció econòmica de la Generalitat, així com d’altres ens locals. L’alcalde del Prat també ha reclamat la gestió exclusiva de lloguers per part dels equips locals i defensa la implicació d’actors públics i privats per tal d’incrementar el parc d’habitatges assequibles. Una de les iniciatives que ha portat a terme l’Ajuntament del Prat de Llobregat en aquest sentit ha estat l’associació amb la Cooperativa Obrera de Viviendas (COV). En aquest cas, el consistori els va cedir un solar per tal que des de la cooperativa es promogués la construcció d’habitatge assequible. De les vivendes sorgides, un 25% són pels cooperativistes, entre un 10 i un 15% per atendre situacions d’emergència i exclusió residencial (gestionat per l’Ajuntament) i el 60% restant per a la ciutadania inscrita en el registre de sol·licitants.
Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, considera que l’habitatge sempre s’ha plantejat com una propietat privada i no com un bé públic. Per això, l’accés, la tinença i la conservació es troben marcats per les desigualtats de renda. Parlon considera que “en un país on sempre ha predominat la propietat privada, cal fer una aposta per la cultura de lloguer al llarg de la vida”. Les necessitats d’habitatge van canviant al llarg dels anys, afirma Parlon: “No necessitem tants metres quadrats quan som joves, en canvi, necessitem un espai més gran si formem una família o no podem viure en un 5è sense ascensor quan tenim problemes de mobilitat”.
L’alcaldessa de Santa Coloma sosté que tradicionalment s’ha invertit molt en els espais públics i, en canvi, el parc d’habitatges és antic i, en alguns casos, fins i tot es pot considerar com a infrahabitatge. L’aposta de Santa Coloma de Gramenet, explica Parlon, és el desenvolupament d’àrees de conservació i rehabilitació en aquelles zones amb majors problemes socials, així com les promocions d’habitatge específiques per atendre els diferents cicles de la vida, entre els quals, una promoció per garantir l’habitatge en règim de lloguer a persones joves i una altra promoció destinada a persones especialment vulnerables, com són les dones en situació de violència masclista.
Per la seva part, la regidora d’habitatge i rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, Lucía Martín, denunciava que durant els últims 40 anys les polítiques d’habitatge, tant a Catalunya com a Espanya, han afavorit l’especulació i el tractament com un bé de mercat i no com un bé de primera necessitat. Actualment, el parc públic de lloguer és d’un 2%, un percentatge molt allunyat del 30% d’algunes ciutats europees. A Espanya i a Catalunya es va fer molt habitatge públic de venda, que al cap d’uns anys es desqualificava i tornava al parc privat.
Martín s’ha mostrat favorable a la cooperació amb actors privats, evitant l’especulació i apostant per la generació i gestió d’habitatge de lloguer assequible que, tot i generar uns beneficis, ho fan de manera limitada i a llarg termini. Un dels exemples que s’està portant a terme a Barcelona actualment és l’Operador Metropolità que no només construeix sinó que també compra habitatges per incorporar-los al parc de lloguer assequible. Aquest operador és una empresa público-privada en la qual l’AMB i l’Ajuntament aporten el sol, mentre que el soci privat construeix i gestiona els habitatges. Un dels objectius, atreure capital privat que actualment està en inversions especulatives i derivar-lo en inversions més ètiques.
Quines són doncs les perspectives de futur? Oriol Nel·lo opina que cal aspirar a un equilibri de règims de tinença, això és, un 30% de lliure propietat, un 30% de lloguer de mercat i un 30% d’habitatge social. Però són xifres encara llunyanes i que difícilment es podran aconseguir treballant municipi a municipi. És doncs, imprescindible, impulsar aquests objectius a escala metropolitana i, sobretot, des d’una perspectiva d’una política general sobre l’habitatge que integri tots els actors, amb el protagonisme dels ajuntaments.
