La rehabilitació urbana i els fons europeus
“Fa temps que el problema de la ciutat contemporània no té a veure amb la seva expansió sinó amb la reconstrucció de l’espai urbà i del parc d’habitatge ja construït. Un repte que els Fons Europeus de Recuperació pretenen abordar directament, oferint noves oportunitats de treball que cal aprofitar conjuntament”, deia Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB i moderador de la quarta sessió dedicada a la “Rehabilitació urbana i els Fons Europeus”.
Per abordar els reptes de l’habitatge des de diferents angles, la Fundació Catalunya Europa, juntament amb l'Oficina del Club de Roma a Barcelona i la Fundació la Caixa han posat en marxa les Jornades Municipalistes sobre habitatge, en el marc del cicle “La transformació de la ciutat”. El programa compte amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB, la Diputació de Barcelona els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat i la col·laboració del PEMB i Barcelona Global.
La taula rodona ha comptat amb la participació del subdirector general de Sol, Informació y Avaluació del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Miguel Baiget, la degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Assumpció Puig, l’alcaldessa de Sant Boi de Llobregat, Lluïsa Moret, i el president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Barcelona (APCE), Lluís Marsà.
Les polítiques públiques de rehabilitació de l’espai públic i del parc d’habitatge existent a Catalunya i a Barcelona representen un ínfim 0,1% del PIB català, molt lluny del 0,6%-0,7% de mitjana de molts països europeus. Una crítica compartida per tots els ponents, que ha servit a Miguel Baiget per emfatitzar la urgència d’actuar i explotar el potencial de millora del sector. Destinar poc pressupost a la rehabilitació provoca que la taxa de renovació del parc residencial espanyol sigui 30.000 habitatges a l’any, entre vuit i deu vegades menor a la de països com França, Alemanya i Itàlia. Un fet alarmant si es considera que tenim un parc d’habitatge antic, amb més de la meitat dels habitatges construïts abans de 1980, i energèticament deficient, amb més del 80% dels edificis amb les pitjors certificacions en termes d’emissions i consum energètic i només un 3% dels edificis amb una qualificació energètica d’A o B, tal com apuntava la degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
En aquest context, el govern espanyol ha posat en marxa diferents estratègies per a revertir aquestes xifres, totes lligades als Fons Europeus de Recuperació. Amb el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima, el govern s’ha compromès, d’aquí a 2030, a incrementar exponencialment els habitatges rehabilitats fins a 300.000 a l’any, amb la idea que la rehabilitació pot convertir-se en un sector estratègic per sortir de l’actual crisi econòmica i que, a més, ofereix millores socials i ambientals. D’altra banda, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència d’Espanya, ha servit per adjudicar 3.420 milions d’euros a cinc programes d’ajudes diferents destinats a incentivar la rehabilitació d’entorns residencials a diferents escales, i que seran gestionats per les Comunitats Autònomes. Per assolir aquest objectius, es desenvoluparan diferents instruments a diferents escales, com ara programes de subvencions per a la rehabilitació, mesures de millora del marc fiscal i normatiu, una línia d’avals per finançar la rehabilitació, i altres recursos dirigits específicament a entorns rurals.
En la seva intervenció, Puig ha destacat la importància d’incidir en el benefici social que suposa el manteniment i la renovació dels edificis. Actualment, les inversions que calen fer per adaptar el parc existent català als objectius europeus superen els 16.000€ per habitatge, comptant les millores d’accessibilitat, les correccions de deficiències estructurals i la dotació de major eficiència energètica. Entre un 40 i un 80% de la inversió podrà ser coberta pels Fons Europeus però la resta l’haurà d’abonar el propietari. Per tant, existeix el repte d’impulsar i convèncer de la necessitat de dur a terme aquestes rehabilitacions, especialment en aquells barris de major vulnerabilitat. També el d’adaptar la normativa a aquests nous plantejaments més sostenibles. I finalment el de treballar transversalment i formant i implicant a tots els agents possibles, per tal que els instruments arribin a tothom i l’èxit i els beneficis de la rehabilitació puguin ser compartits. Tal com deia Puig, cal convèncer que “la rehabilitació dels edificis no només beneficia la propietat, sinó tota la societat. Estem parlant de lluita contra el canvi climàtic.”
Sobre aquest fet ha incidit molt Lluïsa Moret, centrant-se en la idea que l’objectiu no és només complir amb la gestió d’aquests fons, sinó transformar les ciutats i la qualitat de vida dels veïns. Segons l’alcaldessa, la perspectiva de futur ha de ser la del desenvolupament urbà sostenible, intervenint de manera integral, integrada i integradora. Això vol dir que el plantejament de rehabilitació ha de ser una estratègia de ciutat, que pot servir per crear ecosistemes locals de col·laboracions públiques-privades, i per obrir moltes portes que afavoreixin la reactivació econòmica, la generació d’ocupació i l’exploració de noves lògiques d’edificació més sostenibles. Però, el més important és que es produeixi l’apoderament comunitari, que el veïnat participi dels processos de rehabilitació i entengui l’habitatge digne com un fet vital a preservar. Aquesta aproximació al ciutadà és evident que des d’on millor s’aconsegueix és des dels ajuntaments, i per això que Moret reclama un major protagonisme d’aquests ens en la gestió de la rehabilitació.
El treball des de les administracions públiques ha de tenir el suport del sector privat, aspecte que ha ressaltat Lluís Marsà tant en la rehabilitació, la regeneració i la renovació urbana. De fet, actualment la rehabilitació integral és un 20% més cara que construir de nou i això explica en gran part la paralització del sector. Marsà insisteix en què és l’administració qui ha d’adreçar aquestes qüestions el més aviat possible, destacant la gran falta de personal qualificat i d’empreses destinades a realitzar activitats constructores, així com l’eventual increment de preus per dur a terme rehabilitació i construcció nova. També coincideix amb Puig en què la normativa de requeriments constructius és obsoleta i això afecta a la capacitat per poder actuar. Per això, Marsà defensa una major rapidesa en la concessió dels plantejaments urbanístics i les concessions de llicències, sense les quals no es podrà treure profit dels Fons Europeus.
Finalment, Oriol Nel·lo ha tancat la sessió valorant els Fons Europeus com una oportunitat única per a la rehabilitació. El primer dels reptes és assegurar la transversalitat de les intervencions, tant en sector com a escales diverses. També cal primar la cooperació interadministrativa entre aquelles institucions que tenen els recursos, les Comunitats Autònomes, i aquells que presenten majors problemàtiques, sobretot els municipis amb barris vulnerables. En tercer lloc, la importància d’implicar el veïnat en el procés de co-producció de les polítiques. En aquest sentit, cal evitar que es generin efectes perversos entre ciutadans en la gestió d’aquests fons. I, per últim, un control i una avaluació adequada de la capacitat d’incidència d’aquestes ajudes. Un camí que implica necessàriament la cooperació i la implicació de tots els sectors.
