LES DESIGUALTATS SOCIALS, ELS RECURSOS MUNICIPALS I EL FINANÇAMENT METROPOLITÀ

Les desigualtats ja no només s’observen dins les pròpies ciutats, sinó que els 164 municipis que formen la Regió Metropolitana de Barcelona presenten diferències de renda substancials. La problemàtica supera l’àmbit local i requereix un replantejament supramunicipal. Les jornades “Les desigualtats socials, els recursos municipals i el finançament metropolità”, organitzades per la Fundació Catalunya Europa, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, PEMB, i Club de Roma, abordaven aquesta temàtica amb dues taules que van comptar amb la participació de personal tècnic, acadèmic i alcaldes i alcaldesses de la regió metropolitana.

La crisi de la Covid-19 va comportar una modificació legislativa que permetia l’ús de romanents i  superàvits per part dels ajuntaments. “Aquest fet ha creat encara més diferències arreu del territori perquè el punt de partida no és el mateix”, explicava Olga Arnau, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú. Mireia Ingla, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, també destacava les diferències entre ajuntaments, fet que implica respostes diferents. A Sant Cugat, per exemple, l’atur estructural no és un problema però, en canvi, sí que hi ha greus dificultats d’accés a l’habitatge, explicava l’alcaldessa. D'altra banda, Antoni Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat i vicepresident executiu de l’AMB, posava el focus en la capacitat dels ajuntaments per fer polítiques redistributives que afectin les condicions de l’espai públic. Més enllà d’això però “els municipis només poden fer polítiques de combat”, es queixava Balmón.

Alcaldes i alcaldesses constataven que els ajuntaments assumeixen més competències de les que els pertoquen. “A vegades les nostres respostes només poden ser pal·liatives, perquè tenim la necessitat de fer contenció de l’emergència social”, deia Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi de Llobregat.

Davant d’una situació d’augment de desigualtats, els representants locals coincidien amb la necessitat d’una major implicació per part de la resta d’institucions públiques, especialment la Generalitat i l’Estat, i un augment de la presència dels ens locals en els espais de decisió. “Cal que hi hagi marcs de referència i d’actuació conjunts a nivell estatal”, defensava Moret. D’altra banda, Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell, reclamava un esforç per part de les institucions per tal de crear polítiques que afavoreixin la creació de riquesa, d’activitat econòmica i benestar. Fonollosa i Arnau també destacaven un fenomen recent, i és que la gentrificació ha generat un creixement poblacional a les ciutats de la segona corona. Arnau denunciava que aquest fenomen ha provocat “una infradotació de recursos que no respon a la població actual”.

A la pregunta de la moderadora, Maite Vilalta, professora d’economia pública a la Universitat de Barcelona, sobre si els ajuntaments estarien disposats a perdre autonomia tributària a favor d’una visió més coordinada i col·laborativa, Antoni Balmón, apostava per la creació d’un cadastre metropolità, mentre que Arnau i Fonollosa defensava l’adopció d’espais coordinats i col·laboratius i la millora de la governança supramunicipal.

En aquest mateix sentit, Toni Merino, gerent de l’Ajuntament de Mataró defensava que “la crisi de la Covid-19 ha posat en evidència que el model d’administració actual no és eficaç”. Per això, proposava la creació d’eines comunes, aprofitant els instruments dels quals ja disposen els municipis, per poder comunicar i intercanviar dades entre municipis.

Des de l’AMB, Guillem Espriu, coordinador de polítiques socials de l’ens supramunicipal, explicava que l’AMB ha constatat una rotació de persones però que aquest fenomen no ha canviat el mapa de desigualtats de la Regió Metropolitana. “Això significa que ens manquen capacitats per corregir les desigualtats”, reconeixia Espriu.

Laia Ortiz, directora d’Acció Social a l’Ajuntament del Prat de Llobregat, també reivindicava la necessitat de la governança metropolitana. Ho exemplificava amb la qüestió de l’habitatge, ja que, segons ella: “La llunyania fa que la Generalitat no pugui reaccionar davant de la vunlerabilitat de certs territoris, i els ajuntaments no solen tenir la capacitat gestora per fer front a les necessitats del seu municipi”.

Aquesta necessitat de reforma també la defensava Sergio Porcel, investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). Porcel explicava que l’estat del benestar té greus dificultats per fer front als riscos emergents, com la garantia de rendes, la precarietat del mercat laboral o les cures, que no tenen una solució fàcil per l’administració pública. A més, els municipis i els barris més vulnerables van deixar de rebre finançament específic amb l’aturada de la Llei de Barris de la Generalitat del 2010.

Per Lluís Torrens, director de Planificació i Innovació Social de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, hi ha dos grans grups afectats per les desigualtats, d’una banda, les persones que formen part de la borsa persistent d’atur de llarga durada de majors de 45 anys, que acabaran amb pensions contributives molt baixes i, per tant, patiran durant tota la vida les conseqüències de la pobresa. I, d’altra banda, la població més jove, que ha patit un procés de pauperització. Aquest empobriment es materialitza especialment en la falta d’accés a l’habitatge, ja que ni poden comprar-lo ni poden estalviar per fer-ho més endavant. “Els seus sous han baixat un 28% en termes reals en els últims 10 anys”, explicava Torrens.

Per concloure

Algunes de les conclusions extretes de les jornades municipalistes

• Més coordinació entre municipis: Alcaldes i alcaldesses, així com personal acadèmic i tècnic, reclamen més coordinació, no només entre els municipis que formen part de l'àrea metropolitana, sinó també dels municipis que conformen la regió metropolitana.
• Solucions diferents per a realitats diferents: La majoria dels grans reptes que enfronten avui els municipis traspassen l'àmbit metropolità i, per tant, és necessari un abordatge supramunicipal. Tot això, sense perdre de vista que els municipis presenten diferències substancials entre sí i, per tant, les seves necessitats també són diferents
• Més capacitat de decisió pels municipis: La pandèmia ha constatat que els ajuntaments són l'administració de primera línia en situacions d'emergència. Són els que més coneixen la realitat del seu territori i, per tant, poden tenir una capacitat de reacció més ràpida. Alcaldes, alcaldesses i representants municipals reclamen més capacitat de decisió en temes com habitatge, educació o salut.