Quina governança volem per a la regió metropolitana del futur?
Els reptes de les ciutats contemporànies només tenen solució a escala metropolitana, constatava Jordi Martí, sisè tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona. En paraules, de Josep Maria Vallès, president de la Fundació Catalunya Europa, “quan la realitat urbana de la Barcelona metropolitana ha estat considerada en totes les seves dimensions, la ciutat ha progressat. Quan no, ha retrocedit o s’ha estancat”.
Per reflexionar sobre el futur de la governança metropolitana, la Fundació Catalunya Europa i el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), juntament amb el Club de Roma, han organitzat una sessió amb alcaldes i alcaldesses de la Regió Metropolitana de Barcelona, representants de diverses metròpolis europees i representants del territori, en el marc del cicle “Metròpolis Multinivell”.
Amb el focus posat a l’àrea metropolitana i la regió metropolitana – el que Pasqual Maragall anomenava àrea gran i àrea xica -, Oriol Nel·lo explicava que no és certa l’afirmació que aquesta zona del territori tendeix a engolir població, activitat i recursos en detriment del territori. De fet, explicava Nel·lo, “l’àrea metropolitana va arribar a aglutinar la meitat de la població de Catalunya, mentre que avui en dia tot ajust agrupa un 40% de la població catalana”. Població a banda però, el cert és que cada vegada hi ha una tendència més marcada de segregació per classes socials. Aquest fet, provoca que “municipis sencers tendeixin a especialitzar-se en un tipus de població, amb la paradoxa que aquells que menys tenen i, per tant, més serveis requereixen, van a parar a aquells municipis amb menys base fiscal”, explicava Nel·lo. De fet, el 96% de la població de la regió metropolitana resideix en municipis per sota de la mitjana d’ingressos fiscals. Les dades doncs, constaten que la problemàtica només té solució des d’una perspectiva metropolitana. Cal doncs, un pla metropolità de rehabilitació integral de barris i mecanismes de perequació fiscal entre municipis de cada àrea urbana i dels conjunt metropolità, defensava Oriol Nel·lo.
A banda de la cohesió territorial, Oriol Nel·lo enumerava també alguns dels reptes que haurien de trobar una resposta metropolitana, entre ells, l’habitatge i el seu accés, la transició energètica i el canvi climàtic; la mobilitat, els usos del sòl i l’estratègia econòmica. Només així es podrà aconseguir una major cohesió social i equitat territorial a nivell metropolità, a més de fer viables les polítiques pel dret a l’habitatge o millorar l’eficiència en la gestió de les xarxes.
Alcaldes i alcaldesses de la regió metropolitana afronten el debat conscients que és una realitat que cal abordar però amb cert “escepticisme”. Josep Mayoral, alcalde de Granollers, defensava que “l’àrea metropolitana no s’ha abordat de manera correcta”. Per Mayoral “calen estratègies compartides, on primi l’horitzontalitat i no hi hagi municipis de primera i de segona”. Laia Bonet, tercera tinent d’alcaldia d’Agenda 2030, transició digital, esports, coordinació territorial i metropolitana de l’Ajuntament de Barcelona també apostava per una governança compartida i multinivell, que fes ús de les eines locals que ja existeixen, però que tenen un potencial efectiu major, a més d’introduir fórmules més flexibles en comparació a les existents.
L’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, també era partidària de plantejar una governança metropolitana, sempre que prèviament es debati sobre repartiment de recursos, repartiment de poder i el tracte dels ajuntaments de l’arc metropolità. En aquest mateix sentit, Pere Regull, alcalde de Vilafranca del Penedès lamentava una discriminació del territori en comparació a Barcelona. Regull es mostrava partidari que sigui la Generalitat qui entomi i lideri el debat. “No hem de veure la Generalitat com un contrapoder, sinó com un altre actor metropolità”, reivindicava Regull. De fet, la reivindicació d’un paper més actiu del govern català s’estenia entre els representants polítics. Entre ells, Josep Mayoral, que reclamava una xarxa de treball conjunt entre municipis i Govern.
A partir de l’experiència d’altres metròpolis europees, es detectaven alguns obstacles comuns en la construcció metropolitana. Alan Harding, assessor econòmic en cap de Greater Manchester, destacava les dificultats d’arribar a acords per la qual cosa és imprescindible “el diàleg, la negociació i el respecte a les diferències”. Per Béatrice Mérand, directora general adjunta de Nantes Métropole, explicava que inicialment es va acusa els líders de la metròpolis de Nantes de tenir un biaix favorable a la capital, per la qual cosa es va decidir que es prenguessin haurien de tenir el consens dels 24 alcaldes que conformen la regió metropolitana. D’altra banda, Giovanni Bettarini, cap de gabinet de l’àrea metropolitana de Florència afegia que una de les principals dificultats són les relacions amb els municipis i els seus representants que conviuen amb altres institucions i autoritats. L’encaix de les regions metropolitanes en el marc institucional de cada país i els acords interns són dos dels grans reptes que afronten les metròpolis europees, més enllà dels reptes polítics als quals han de fer front.
Tornant a la metròpolis barcelonina, Marc Martí-Costa, cap de l’Àrea de Governança i Polítiques públiques de l’IERMB explicava que un estudi d’aquesta entitat, juntament amb el PEMB, havia mapejat fins a 115 instruments de cooperació municipals. Ara bé, aquests mecanismes no donaven resposta al desafiament de la metropolitnització perquè no afronten els reptes que demanen visions metropolitanes. Per tant, una simple coordinació entre municipis no és suficient per fer-hi front. Des de l’àmbit de la salut, Roser Fernández, directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, defensava unes estructures territorials al servei de les persones, que obeís a l’optimització de les institucions de cara donar un millor servei a les persones. Fernández animava a preguntar-se per a què es creen nous nivells administratius. A més, la directora de la UCH defensava més flexibilització dels mecanismes de col·laboració pública-privada i una major coordinació entre serveis sanitaris i serveis socials.
Per últim, Joan Ridao, professor de Dret Constitucional de la UB i director de l’Institut d’Estudis d’Autogovern defensava que millorar la cooperació passa per institucionalitzar els mecanismes existents a nivell metropolità i, per tant, la seva governança. “Encara ara hi ha la necessitat de sobrepassar recels i desconfiança entre la gran metròpolis i els municipis”, deia Ridao. I defensava “el règim local i d’organització territorial ha de tornar a formar part de l’agenda política, és urgent que es torni posar sobre la taula la possibilitat que es creïn circumscripcions territorials pròpies”, afirmava el director de l’IEA.
Per concloure
Actualment, hi ha un consens sobre la viabilitat i l'oportunitat de plantejar una governança metropolitana, especialment en 3 àmbits:
- Mobilitat
- Habitatge
- Drets socials
Des d'un plantejament pragmàtic, Mariona Tomàs, professora agregada Serra Hunter de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, i comissària del procés Barcelona Demà del PEMB, proposava començar a treballar aquestes polítiques des de l'àmbit metropolità.
D'altra banda, a nivell europeu existeix una onada de reformes metropolitanes. A Catalunya, aquest repensament metropolità hauria de passar per nous mecanismes que garanteixin un re-equilibri territorial.
