“La transició cap a les renovables es pot veure com una oportunitat perquè la UE pugui superar la seva crisi energètica”, suggeria Sònia Sánchez, periodista del diari Ara especialitzada en política internacional i medi ambient. La periodista, juntament amb l’investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, Antonio Turiel, van participar a l’edició del Cafè Europa de novembre: “El futur energètic de la UE: autosuficient i sostenible?” organitzat per la Fundació Catalunya Europa i l’Associació Horitzó Europa.
“Estem en una dècada clau per a la transició energètica”, deia Sánchez. Malgrat que indubtablement s’han fet passos endavant, la Unió Europea tot just es troba en la fase de planificació, és a dir, fixar objectius i establir compromisos. Entre els objectiu destaquen la retallada d’un 55% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle pel 2030, amb el propòsit aconseguir un continent neutre d’emissions el 2050. Les últimes dades disponibles, de 2018, demostren que els Estats membres consumeixen un 45% de l’energia provinent del petroli, un 22% del gas natural i només un 15% de les renovables. Unes dades que, a més, són molt desiguals entre els diferents països europeus: Suècia, per exemple, és líder amb renovables amb un 55% d’energia provinent d’aquesta font, mentre que Luxemburg i Malta es queden al voltant del 6-7%. Espanya, per la seva banda, es troba al voltant d’un 18% d’ús de renovables. Amb aquestes dades, la UE ha pres el compromís d’arribar al 40% de les renovables el 2030.
Arribar a uns compromisos comuns a nivell europeu no ha estat fàcil. Les reticències eren variades, Polònia, per exemple, disposa encara de moltes reserves de carbó i té poques possibilitats de renovables. D’altres països, com França, han apostat històricament per les nuclears, una energia que, si bé és cert que no emet CO2, té uns riscos associats que no es poden obviar. D’altres països, com Alemanya, han demanat incloure el gas natural com a energia de transició perquè, tot i ser un combustible fòssil, és el menys contaminant, tot i que, alhora, és el combustible responsable de la crisi energètica que tenim actualment.
Sigui com sigui, el cert és que el conjunt de països de la Unió són extremadament dependents de l’energia provinent de l’exterior, concretament, un 60% de l’energia que es consumeix és importada. És per això que Sánchez considera que “la transició a les renovables pot ajudar a solucionar el repte de la crisi energètica”. L’elevat percentatge d’energia importada comporta una dependència de Rússia acusada per part d’Europa.
La transició energètica ha de ser també, una “transició justa”. Cal no deixar-ne enrere els sectors més empobrits o els treballadors que depenien de les energies fòssils. Amb aquest propòsit, la UE ha reservat un pressupost de 100.000 milions € que formen part de l’anomenat “Green Deal”.
La possibilitat d’una “gran apagada” també ha estat un dels temes de debat. “Espanya és una illa energètica i això l’afavoreix, tot i que el sistema de protecció no sempre funcionen”, argumentava Antonio Turiel.
Turiel defensava, a més, que el canvi energètic ha d’anar acompanyat d’un cert decreixement perquè “no hi pot haver creixement infinit en un planeta finit”. Turiel afegia, a més, que en el futur haurem de ser 100% renovables, però això no significa que siguem 100% elèctrics. Sánchez, se sumava a la necessitat de transicionar cap al decreixement, tot i que defensava que aquest ha de ser desigual. “Els països que ja han crescut han de començar aquest procés però hem de permetre, durant uns anys, que els països menys desenvolupats segueixin creixent per arribar a un equilibri”. Ambdós però reconeixien que “el decreixement pot ser perillós perquè pot causar desigualtats, rebuig i ascens dels populismes” i és per això que cal que sigui “el més just possible”.
