L’estudi guardonat pel Premi “Catalunya Europa Segle XXI” analitza l’èxit dels comicis al Legislatiu a l’hora de democratitzar la UE.
Les eleccions al Parlament Europeu de 2014 foren excepcionals. Per primer cop, els candidats dels partits comunitaris competiren en una campanya electoral per tot el continent. I una majoria de diputats legislativa escollí el president de la Comissió. Un procés que ha servit per fer que el Legislatiu comunitari funcioni com qualsevol Parlament nacional, ajudant a democratitzar la UE. Fer que els ciutadans de la Unió sentin aquesta Cambra com a pròpia, però, serà més complicat. Aquestes són algunes de les conclusions del treball guanyador de la IV Edició del Premi “Catalunya Europa Segle XXI”, organitzat per la Fundació Catalunya Europa (FCE). El guardó compta amb el suport de la Fundació Banc Sabadell.
Antoni Castells, president del Consell Assesor de la FCE, va conduir l’acte d’entrega del premi, celebrada ahir a l’Aula Europa, seu de les Institucions europees a Barcelona. L’esdeveniment també va servir per organitzar el debat “El Malestar Democràtic: Resposta Europea o Replegament Nacional?”, amb Javier Solana, president d’ESADE Center for Global Economy and Geopolitics; Carlos Carnero, director gerent de la Fundación Alternativas; i Carme Colomina, periodista del diari ARA i investigadora associada al CIDOB. Els ponents apuntaren en una direcció similar a la de l’estudi guardonat: cal progressar en la integració del club comunitari, per fer front als reptes que afronta la Unió.
El Premi “Catalunya Europa Segle XXI” té per objectiu premiar i donar un reconeixement als treballs d’investigació aplicada que ajudin a conèixer i entendre els reptes que afronta la Unió Europea. És el cas del document guanyador, “Of Spitzenkandidaten and European Leaders: The 2014 EP Presidential Campaign in the context of the EU legitimization process”. El seu autor és Francesco Camonita, doctorant en Geografia i Cooperació Europea Transfronterera per la UAB. Camonita remarcà el valor dels comicis, en tant que fou la primera vegada que “el Parlament Europeu llançava una campanya de manera autònoma”. Els partits europeus s’acostumaren a funcionar com els seus equivalents als Estats, organitzant campanyes electorals al voltant dels seus caps de llista. I el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, fou escollit amb la majoria dels vots de la Cambra, tot i que “Regne Unit i altres Estats intentaren torpedinar el procés”.
Serviren els comicis per polititzar la ciutadania europea? Camonita es va mostrar cautelós. Les eleccions, recordà, no serviren per augmentar la participació. La clau estarà en els comicis de 2019: caldria que la campanya electoral adquirís major rellevància a la premsa i els temes europeus centressin l’agenda pública.
En una direcció similar s’expressà Castells, qui destacà “el paper de les eleccions europees en formar un Executiu comunitari, per sobre dels interessos nacionals”. El president del Consell Assessor de la FCE moderà el debat, posant sobre la taula els “múltiples desafiaments” que afronta la UE: les crisis de l’eurozona i dels refugiats, o el Brèxit en són alguns. “Davant d’aquests desafiaments, alguns proposen més integració. Altres un replegament nacional”, va descriure Castells. La lògica dels comicis als Estats tampoc ajuda: “fa que Europa no estigui present, o hi estigui per mal”. Què cal fer, doncs? Per ell, la solució és evident: “Els Estats perden sobirania davant dels mercats, Europa és la resposta”.
Carnero recordà la novetat del projecte europeu, “la primera democràcia supranacional”. I es mostrà optimista: “Davant els desafiaments, la democràcia supranacional a la UE s’ha perfeccionat”. Amb el tractat de Lisboa, les decisions requereixen el suport del Parlament comunitari, a més del Consell Europeu i la Comissió Europea. I, “després de les eleccions de 2014, les coalicions [entre partits] al Parlament Europeu ja són oficials, donant lloc a un govern” a la Comissió, recordà. Queda molt per fer –llistes transnacionals, no estatals, als comicis comunitaris, que el tipus de circumscripció no canviï en funció del país–, però s’ha avançat cap a la integració. Carnero reclamà, a més, “una nova convenció” per anar en aquesta direcció.
Colomina, però, es mostrà més escèptica. Excorresponsal a Brussel·les, percep un interès dels executius estatals en prendre les decisions sols, de manera “intergovernamental”. La crisi econòmica, a més, porta a una “paradoxa”: “Som més conscients [com a ciutadans] del paper de la UE, però no tenim consciència d’un destí comú”. Per la investigadora del CIDOB, les arrels del problema es troben en el rebuig de França i Holanda a la Constitució Europea. En “tractar com a euroescepticisme la crítica a la UE”, i en “la inhibició de les institucions de la Unió davant el populisme”. La periodista del diari ARA reclamà “més iniciativa política” a les Institucions europees, “per fer front al replegament nacional dels Estats”.
Per Solana el desencís neix de la crisi, l’austeritat i la destrucció de llocs de treball. “Com es pot transmetre Europa a un jove que es troba a l’atur, i que no veu avantatges en la Unió?”, es va preguntar. I demanà que la UE treballi per recuperar el consum. “Draghi [president del BCE] ja va fer una mica d’això” al rebaixar els tipus d’interès i llençar el programa d’estímuls quantitatius, ha afegit. Per Solana la política de defensa suposa una altra oportunitat de mostrar a la ciutadania la utilitat del projecte europeu. “Hauria tingut més sentit que actuéssim conjuntament a Siria, perquè és menys costós i perquè afecta a la nostra seguretat interior i exterior”. Una Europa unida pot gestionar millor l’arribada dels refugiats. Però també afrontar els reptes del terrorisme. I ajudar a resoldre el conflicte.
