Els ponents del debat “More Europe, More Green” reclamen una Unió Fiscal per assegurar el futur de la UE. També creuen que la Unió ha de liderar la transició cap a una economia lliure d’emissions.
“Retirar-se a les fronteres nacionals no és la resposta. Alguns juguen amb la por, però no hi ha muralla que ens pugui protegir dels mals del món. La nostra esperança és afrontar-los amb la democràcia [i a Europa]”. Per Philippe Lamberts, co-president del grup Verds/Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu, l’única manera de respondre les crisis –econòmica, ambiental, dels refugiats– del continent és aprofundir en la integració europea, i en la democratització de la UE. Les Institucions comunitàries, a més, haurien d’estimular la transició cap a una economia lliure d’emissions. Aquestes són algunes de les idees que Lamberts va posar ahir sobre la taula al debat “More Europe, More Green”, organitzat per la Fundació Catalunya Europa i el grup Verds/Aliança Lliure Europea.
El debat, celebrat a la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, comptà amb la participació d’Ernest Maragall i Ernest Urtasun, membres del Grup Parlamentari dels Verds. També hi participaren Jordi Angusto, economista i assessor de la Fundació; i Frederic Ximeno, biòleg i director de desenvolupament de negoci a l’Estudi Ramon Folch. Els eurodiputats varen alertar contra els riscos que afronta la Unió. Un d’ells, apuntà Maragall, és que “s’actuï de manera poc racional”, oferint solucions a curt termini per problemes que requereixen respostes a llarg termini, com el canvi climàtic. Un altre, relacionat amb l’anterior, és el de la pròpia legitimitat del projecte comunitari. “L’altre dia estava a la radio, i algú em va preguntar si feia falta més o menys Europa. La consciència europea està en joc”, advertí Urtasun.
La pròpia legitimitat del projecte comunitari està en joc pel funcionament de la Unió Monetària, apuntà Angusto. Amb l’inici de la crisi, la resposta de les Institucions comunitàries passà per una política d’austeritat generalitzada. Aquesta serví per augmentar la competitivitat del sud d’Europa on, a diferència d’Alemanya, els salaris havien augmentat. Tal política, però, no vingué acompanyada d’inversions als països on el dèficit és menor, com “Holanda i Alemanya”. Accions que haurien pogut trencar amb el cercle viciós entre acomiadaments, baixa demanda, menors inversions i atur creixent. La conseqüència és “una carrera a la baixa, un escenari on ningú vol invertir i el resultat és una recessió global”. La conclusió es clara, per Angusto: “Sense Unió Fiscal l’Unió Monetària no funcionarà”.
Com es pot portar a la pràctica la Unió Fiscal? Per Lamberts, la clau passa per mostrar a la ciutadania que “la sobirania nacional no funciona” a l’hora de donar respostes als problemes que afronten els països europeus. Segons l’eurodiputat, exemples com Ikea “són el cas” de que els reptes actuals s’han d’afrontar a escala comunitària: “[Amb el Country-by-Country Reporting, l’obligació de les empreses a informar de les activitats que duen a terme a cada país de la Unió] coneixem els beneficis que obtenen les empreses sense que importi la seva comptabilitat. Si l’apliquem, amb un impost mínim del 25%, només tindran dos opcions: o complir amb les normes comunes o marxar. Ikea obté el 60% de les seves vendes d’Europa. Sortirà? No ho crec”. L’evidència, per tant, dona suport a una major integració. I els ciutadans estan preparats per acceptar-la. La clau està en “liderar” i convèncer a la població. Allunyar-la de la temptació populista que ha crescut, va explicar l’eurodiputat, per les “eleccions polítiques” que afavoriren, des dels anys 80, la reducció de l’Estat del Benestar i empobriren la gent.
El paper de la Unió és igualment clau per afavorir la transició energètica, va assegurar Lamberts. Més encara quan, segons explicà el biòleg Frederic Ximeno, els mecanismes de mercat no estan impulsant-la: “La UE preveia que el preu del petroli creixés fins a assolir els 100 dòlars per barril brent, llavors les energies verdes passarien a ser competitives. Això ja no és així. Es troba en 40 dòlars, i el futur és incert”. La indústria de l’automòbil, que ha optat pel frau de les emissions, i la resposta del Parlament Europeu, que “ha debilitat els objectius d’emissió”, son un altre exemple. Com també ho és l’escassa eficàcia de la directiva d’eficiència energètica, al no ser vinculant.
Davant d’aquests antecedents, Lamberts posà la Unió Europea al centre del tauler. Les normes comunitàries han de ser vinculats, si volen tenir algun efecte. I els programes d’inversió comunitaris poden ajudar a consolidar una economia que deixi enrere l’ús dels combustibles fòssils i aposti per l’eficiència energètica. Però per això cal reformar instruments d’inversió com el Pla Juncker perquè prioritzin “la transició energètica”, deixant altres projectes –com el finançament d’escoles– en mans estatals. “La intervenció estatal ha permès a Xina fer activitats de major valor afegit. El mercat, per sí sol, no farà la transició energètica”, apuntà l’eurodiputat, qui avançà que les inversions en renovables podrien ajudar al sud d’Europa: “Imaginem que Grècia pogués ser exportador d’energia renovable. Canviaria el seu balanç”.
Les Institucions comunitàries, en conseqüència, han de pressionar per deixar enrere les indústries basades en els combustibles fòssils, a la vegada que ajuden a la reconversió dels seus empleats. “Cal donar solucions als treballadors del carbó, però cal invertir en les renovables”, va resumir Lamberts, qui va criticar el paper de les formacions tradicionals: “El Partit Popular Europeu i part dels Socialistes defensen empreses contaminants, que busquen rentes a curt termini”.
Yanis Varoufakis, un possible aliat
Durant el debat, Lamberts va apuntar que la iniciativa Democracy in Europe 2025liderada per Yanis Varoufakis “obvia que una majoria [d’europeus] sosté les Institucions de la UE”. Una condició que encara està per veure si es compleix. I va oferir la mà a l’exministre de finances grec per treballar conjuntament: “Crec que Varoufakis i jo tenim enemics comuns a Europa. Partidaris del statu quo estarien encantats de veure’ns dividits”.
