La Fundació Catalunya Europa ha presentat avui el document "Quina Unió fiscal europea?" per tal de contribuir al debat europeu sobre una major integració fiscal definint quines haurien de ser les seves característiques i si caldria avançar o no en una "unió de transferències". El projecte compta amb el suport del grup Verds/ALE al Parlament Europeu i els seus resultats s’han debatut avui a Barcelona amb l’objectiu de completar el document a partir de diverses contribucions.
Ernest Maragall, eurodiputat al Parlament Europeu, ha obert l’acte amb unes paraules que emmarquen molt bé l’estat de la qüestió: “La unió fiscal no està de moda". Maragall forma part de la Comissió de Resolucions Fiscals, creada recentment per investigar els països europeus que fan reglaments especials per a grans multinacionals. “En aquesta comissió treballem per obligar a les grans empreses a declarar els seus negocis i beneficis a tots els països europeus”. Aquests països que creen dumping fiscal estan generant una competència deslleial, i permeten que es perdin 200.000 milions d’euros de recaptació cada any. Amb aquestes dades, segons Maragall, el camp de possibilitats que tindria la UE amb una veritable unió fiscal és il·limitat”.
Jordi Angusto, economista i coordinador de l’estudi, ha remarcat que les decisions europees del passat fan encara més necessària la constitució d’una unió fiscal avui dia. Es referia a la incorporació a l’euro i també a l’austeritat com a recepta a la crisi. “El creixement ha estat asimètric, i les desigualtats han augmentat”. Ha destacat l’atur i la manca de demanda interna com els dos reptes més importants als quals s’enfronta la UE, irresolubles sense la creació d’una unió fiscal. Una de les claus, segons Angusto, seria que la UE recaptés els seus propis impostos, especialment a través d’un impost de societats europeu, una corporate tax federal com la que existeix als Estats Units.
Angusto també ha introduït un tema d’intens debat en l’actualitat, el de l’Europa a dues velocitats. “A Europa tenim dues entitats de poder, la UE com a tal i l’eurozona. Aquesta segona està fora de control i no està institucionalitzada. Per no tenir, no té ni reglament. És un forat negre amb una capacitat brutal”. Com ell mateix escrivia recentment en un article, “la UE ha d’acabar el seu disseny, o l’actual acabarà amb ella”.
Per a Joan Majó, membre del Consell Assessor de la FCE i coautor del document, la unió fiscal és indeslligable de la idea original de creació de la UE, que havia de conduir a una integració política final: “No estic d’acord en una unió fiscal sense transferències”. Angusto ha advertit, però, que "Alemanya no en vol ni a sentir a parlar de les transferències", sobretot si no són temporals. També és fonamental tenir en compte els projectes on se centrin les inversions: "No en ’Aves’ ni tancs... Sí en energia solar i renovables. Espanya té un recurs en abundància, que és el sol”. Francesc Raventós, economista i coautor de l’estudi, també ha remarcat la importància de triar bé les inversions: “Cal canviar el model productiu i de consum posant més èmfasi en els béns intangibles".
Entre els assistents a l’acte s’hi trobaven Ferran Tarradellas, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona; Joan Herrera, coordinador nacional d’ICV; i Xavier Ferrer, president del Consell Català del Moviment Europeu entre d’altres. Tots ells han volgut aportar les seves idees en el debat final, que serviran per completar aquest document sobre la unió fiscal que publicarem properament.
Maragall, que havia començat l’acte amb un to poc optimista pel que fa a la fiscalitat europea i al futur europeu en general, l’ha tancat, però, amb unes paraules esperançadores al mateix temps que realistes: “La raó i el cor criden Europa, però l’estòmac -els països- fan el contrari. Cal un moviment europeu contra la política actual, presonera dels estats. Europa no es pot basar en una Unió de transferències, sinó en una Unió de transformació”.
