Si una cosa va quedar clara al debat celebrat el dimarts 6 d’octubre al Palau Macaya és que els reptes de la política catalana són tan heterogenis com incert és l’horitzó que es va obrir el passat 27S per a Catalunya i Espanya. Els nostres tres convidats, no obstant això, van saber transmetre missatges molt entenedors de la seva interpretació del que ha passat, i del que creuen que Catalunya necessita per avançar en el seu autogovern, tant si s’assoleix la independència com si no.
“Els ciutadans han parlat, i han donat una victòria innegable a les candidatures independentistes”, va afirmar Antoni Castells, president del Consell Assessor de la Fundació Catalunya Europa. Ho va fer durant la presentació del debat i abans de donar pas als tres convidats, Salvador Cardús, Juan José López Burniol i Albert Sáez, qui més tard recolzarien les seves paraules. Per a Salvador Cardús, professor de Sociologia de la UAB i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, “Catalunya té ara més força que mai, però l’ha de saber utilitzar de manera intel·ligent”.
“Si l’independentisme és intel·ligent, entendrà que el temps va més aviat a favor que en contra perquè sense una oferta d’Espanya sobre la taula, el sí té més perspectiva de creixement que el no”, el va seguir Albert Sáez, director adjunt d’El Periódico. Segons el notari Juan José López Burniol, Espanya ha estat des de sempre un dels principals problemes del procés, un estat unitari amb una governació autonòmica que mai ha arribat a quallar i que ara, per primer cop, “comença a tenir consciència que té un problema greu, que pot desestabilitzar el sistema, i per tant cal buscar una sortida”.
És en aquest context on el diàleg i la negociació agafen novament el protagonisme. “Quina és l’estratègia? Carregar-nos de voluntat negociadora. És l’única sortida possible. Com que això és una marató i no un esprint, guanyarà qui demostri més voluntat de solucionar les coses de manera civilitzada”. Amb aquestes paraules Antoni Castells donava força a una premissa senzilla però bàsica: no cal córrer. Una idea que López Burniol també va compartir: “Catalunya ha de ser tossuda. Les espècies que subsisteixen no són les més grans ni les més fortes, sinó les que tenen més capacitat d’adaptació. El camí està engegat i no hi ha marxa enrere; hem de parlar de l’ètica de la responsabilitat, no només de l’ètica de la convicció. El timing és molt important i no es poden precipitar les coses.”
I és que és només d’aquesta manera que Catalunya aconseguirà “seguiment intern i reconeixement extern”, en paraules de Castells. “No n’hi ha prou amb transgredir a l’estat espanyol, cal que algú et reconegui”, va recolzar-lo Sáez. Si bé López Burniol va treure pes al tan debatut posicionament europeu en l’afer català -”El que hagi de ser Catalunya ho haurà de ser per ella mateixa, no depenent del que diguin els altres”-, tant Cardús com Castells van defensar la vocació europeista del catalanisme i la importància de negociar tant amb Espanya com amb la Unió Europea.
En paral·lel i no menys important, segons Cardús, ara és primordial que Catalunya “governi el país i doni un bon servei públic”, un punt en què van coincidir tots els participants. Per a Sáez els resultats electorals també forcen la necessitat de més diàleg a l’interior de Catalunya, entre les diferents opcions. El creixement de Ciutadans ha creat un nou escenari que cal gestionar. Tot i que destacable, per a Sáez es tracta més d’un canvi conjuntural que estructural; justificat, segons López Burniol, pel buit que ha deixat el PSC. Cardús va considerar d’especial importància aquest fet, donat que els socialistes han format part de la tradició catalanista però ara podrien acabar sumant-se als partits que no participen d’aquesta tradició.
La situació que afronta Catalunya és indubtablement complexa i singular. Més enllà de tots els reptes comentats, tots els participants van coincidir en dos aspectes que podrien definir molt bé la voluntat de la societat civil catalana i alhora marcar molt clarament el que Catalunya podria exigir, en el sentit estricte de la paraula, a partir d’ara: el reconeixement de la seva identitat nacional i el dret al referèndum.
