L'ètica del canvi climàtic.
“Negar l’existència del canvi climàtic, és el principal problema per començar a trobar una solució”, va advertir el professor de la Universitat de Yale, John Roemer, en la seva conferència “L’ètica del canvi climàtic” dins el cicle "Fem front al canvi climàtic" de la plataforma Re-City que organitza la Fundació Catalunya Europa amb la col·laboració de BBVA i el suport de l'Ajuntament de Barcelona, l'Àrea Metropolitana de Barcelona i el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.
L’economista nord-americà es referia als qui, com el president del seu país, Donald Trump, qüestionen l’existència del canvi climàtic i s’oposen a la cooperació entre els països per lluitar junts contra els seus efectes. Segons John Roemer, sense cooperació serà molt difícil complir amb els Acords de Paris i reduir l’emissió de gasos amb efecte hivernacle. Per això, va ser molt crític amb Donald Trump i la seva decisió, quan va arribar a la Casa Blanca el 2017, de retirar els Estats Units dels acords signats a París per 195 països, just ara fa tres anys, el 12 de desembre de 2015. Una decisió que Roemer lamenta profundament perquè “des de llavors els EUA no han fet res contra el canvi climàtic. Per sort, alguns estats, com Califòrnia, sí que estan fent passos endavant amb legislacions específiques, pel seu compte, al marge del govern federal de la Casa Blanca”, va explicar Roemer. "Però mentre els electors mantinguin Trump al despatx oval, la resta de països hauran de fer més pressió perquè els Estats Units no es desmarquin totalment d’aquesta lluita, perquè som davant un problema global”.
John Roemer, que també es professor de Ciències Polítiques a Yale, va qualificar l’acord de París com “un exercici de cooperació molt important però insuficient. No tenim manera de comprovar el grau de compliment dels països, però suposant que tots complissin, tampoc seria suficient per mitigar les conseqüències de l’escalfament global”
La cooperació, la clau de l’èxit.
John Romer va fer la seva conferència l'11 de desembre, davant un auditori ple, a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, on va desgranar la seva teoria per fer compatible la lluita contra el canvi climàtic amb el creixement econòmic, ajudant a reduir les desigualtats entre els països, de forma sostenible i amb el menor impacte ecològic per la població mundial i les futures generacions. La conferència va ser moderada per Humberto Llavador, professor de la UPF i de la Barcelona Graduate School of Economics, i autor, juntament amb Roemer i el professor Joaquim Silvestre, de la Universitat de Califòrnia, del llibre: "Sustainability for a warming planet" publicat per la Universitat de Harvard, obra amb la qual van guanyar el Premi Catalunya d’Economia 2017.
El sistema que els tres autors proposen es basa en un impost a les empreses per l'ús de cada tona de carboni, i així posar fre a l’emissió de diòxid de carboni i de gasos amb efecte hivernacle. Els diners recaptats es destinarien a un fons global que serviria per compensar als països més pobres i ajudar-los al seu desenvolupament. Prèviament, tots els països haurien d’acordar unànimement el preu d’aquesta taxa al carboni i fixar el límit d’emissió de gasos contaminants per no superar l’1,5ºC d’escalfament global establert pel grup d’experts de l’IPCC de l’ONU al seu darrer informe. També es fixarien unes quotes i uns permisos anuals per cada país per poder controlar la producció de gasos. L’objectiu de l’impost no és només recaptar fons sinó també dissuadir les empreses perquè abandonin l’ús del carboni i evolucionin cap a les energies renovables. D’aquesta manera, Roemer, estima que en 50 o 75 anys es podria reduir l’ús del carboni en un 95%.
En el seu estudi, estima que l’impost seria d’uns 135 dòlars per tona de carboni i el fons global sumaria un trilió de dòlars, el que permetria disposar de 500 mil milions de dòlars anuals per ajudar als països amb menys recursos, una xifra cinc vegades superior al fons previst als Acords de Paris. Roemer ha fet una simulació a 40 anys vista dels resultats del seu sistema, però no ha previst una data d’inici. “Quan abans comencem millor, no hi ha alternativa”, afirma l’expert. Així, els països més contaminants són els que més pagaran el preu d’aquesta contaminació. Com a exemple, els EUA aportarien al fons 175 mil milions de dòlars; la Xina, 136 mil; el Japó, 19 mil; i Europa, 14 mil. Mentre que, a l’altre costat de la balança, el continent africà rebria del fons 331 mil milions de dòlars i la Índia, 121 mil milions.
Es tracta d’un sistema que no impedeix el creixement ni empobreix als països amb menys recursos, alhora que corregeix les desigualtats, gràcies a un principi de solidaritat que permet fer front al problema més gran al que s’enfronta la nostra civilització. Però, la clau de l’èxit del sistema, segons Roemer, és la cooperació entre tots els països, el disseny de polítiques de convergència i la creació de mesures restrictives per frenar les desigualtats que generen problemes econòmics com l’atur o que donen ales al populisme polític. Sense cooperació, no combatrem el canvi climàtic.
