Maite Vilalta
Professora d'Hisenda Pública a la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la Fundació Catalunya Europa
Els governs tenen a les seves mans instruments per aconseguir reduir les desigualtats individuals i territorials. Tot depèn de com els facin servir. Segons com gastin i com obtinguin els ingressos per finançar la seva despesa, estaran contribuint més o menys a evitar desigualtats i/o a reduir-les. L’esquema és molt senzill: si els qui contribueixen relativament més a aportar ingressos a un govern, és a dir, els qui paguen relativament més impostos, són els qui relativament tenen més, i el govern utilitza aquests ingressos per fer polítiques de despesa que afavoreixen els qui relativament tenen menys, s’estarà produint una redistribució que contribuirà a millorar la situació inicial de la renda i la riquesa. A més d’aquests instruments de política fiscal, els governs també tenen la potestat, perquè així ho hem convingut entre tots, de regular i intervenir en els mercats, per tal de posar límits al seu funcionament i evitar que creixin i s’accentuïn les desigualtats. És l’etern debat entre mercat i sector públic.
En un estat compost, com ara el nostre, on les competències i els tributs estan repartits entre diferents nivells de govern (central, autonòmic i local), sorgeix un altre debat a l’entorn de quin d’ells és el que està en millors condicions per fer aquest tipus de polítiques redistributives. La literatura econòmica i l’experiència comparada posen de manifest les dificultats que siguin els governs subcentrals, sobretot els governs locals, els qui assumeixin l’objectiu d’assolir una redistribució millor de la renda i de la riquesa. La raó principal està lligada a la mobilitat de la ciutadania. Els individus tendeixen a desplaçar-se a aquell municipi on reben un tracte fiscal millor, és a dir, on han de pagar menys impostos i on reben més serveis públics i de millor qualitat. Això contribueix a provocar concentracions d’individus relativament rics en uns territoris (en uns municipis) i concentracions d’individus relativament pobres en d’altres. Evidentment, això no ajuda a reduir les desigualtats, sinó més aviat al contrari. I aquest debat pren encara més força, és a dir, té molt més sentit, quan es tracta de municipis que pertanyen a una àrea metropolitana. Cal esbrinar què està més justificat que facin els governs municipals que la integren i què té més sentit que faci el govern metropolità, per tal d’evitar concentracions no desitjades de la ciutadania i situacions de desigualtat. Es tracta de comprovar si la dimensió òptima per portar a terme determinades polítiques és la dels governs municipals o la del govern metropolità (que té una dimensió més gran), tenint en compte tant aspectes d’eficiència com d’igualtat.
Precisament de tot això es va parlar en una sessió del cicle de debats “La transformació de la ciutat” sobre la governança metropolitana, que tingué lloc el passat 13 d’octubre, organitzada per la Fundació Catalunya-Europa, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i el Club de Roma. En una taula amb alcaldes i alcaldesses de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i d’alguns municipis que estan dins del perímetre de la regió metropolitana, es va posar de manifest la necessitat d’abordar tant el finançament local com el marc competencial dels municipis i la seva relació amb el govern metropolità.
Va quedar ben clar que els ajuntaments, malgrat que no tenen a les seves mans els instruments més adequats per fer polítiques redistributives (per exemple, els impostos que graven la renda, com l’IRPF, per la banda dels ingressos, o les competències en matèria de sanitat, educació i serveis socials, per la banda de les despeses), acaben donant resposta a les demandes de la ciutadania i, molt sovint, això els porta a haver d’assumir la prestació de determinats serveis que poden acabar tenint un impacte redistribuïdor important, fet que s’ha accentuat encara més amb la pandèmia.
Els ajuntaments no es plantegen si els toca o no fer determinades “coses”, tenint en compte el marc normatiu actual: simplement les fan. L’ajuntament és sovint la primera porta a què truquen els ciutadans quan tenen una necessitat, una emergència. Això ha fet que, al llarg del temps, els municipis hagin anat assumint la prestació de determinats serveis (per exemple, les escoles bressol, l’atenció a la gent gran, l’habitatge, etc.) i hagin implementat determinades iniciatives (per exemple, en matèria de polítiques de família, de renda mínima, etc.) que molt probablement estan tenint efectes redistribuïdors. És, doncs, per la banda de la despesa (en què gasten) que els ajuntaments estan contribuint, d’alguna manera, a combatre les desigualtats. Els alcaldes i les alcaldesses parlaven d’igualtat d’oportunitats com un dels objectius que volien assolir, segons deien.
La qüestió és si el model de finançament que tenen els municipis, que es basa fonamentalment en la figura de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) i en una subvenció incondicionada que reben de l’Administració central, és el més adequat per poder finançar aquest tipus de polítiques. I és en aquest terreny que resulta necessari trobar un equilibri entre l’exercici d’un cert grau d’autonomia tributària per part dels ajuntaments i el compliment d’algun principi d’equitat intermunicipal. Autonomia i equitat haurien de ser dos principis compatibles. Amb el model de finançament actual, els ajuntaments acaben disposant d’un volum de recursos per habitant que pot ser força diferent entre ells. Això fa que uns puguin prestar més serveis i de millor qualitat als seus ciutadans que altres, simplement perquè tenen més capacitat tributària. Cal pensar si és això el que volem, o bé si seria millor introduir en el model algun mecanisme que anivellés els recursos que acabaran a mans d’uns i altres. I això implica, sens dubte, plantejar seriosament el tema de l’equitat interterritorial i el paper de la supramunicipalitat.
Pel que fa a l’equitat interterritorial, caldria pensar en la necessitat d’instrumentar un veritable fons d’anivellament que fes que els ajuntaments acabessin tenint un volum similar o igual de recursos per fer front a les seves necessitats de despesa, demanant als seus ciutadans el mateix esforç fiscal. Això és el que s’hauria d’aconseguir mitjançant la subvenció incondicionada que reben els municipis, procedent de l’Administració central, en el model actual, cosa que no passa.
Quant al paper de la supramunicipalitat, cal pensar en la necessitat de replantejar el tema competencial. No està prou clar qui fa què. La ciutadania hauria de poder identificar quins serveis rep del seu ajuntament i quins són prestats (o aprovisionats) per ens supramunicipals (consells comarcals, mancomunitats, diputacions, àrea metropolitana). Hi ha determinades polítiques que, per raó del seu efecte redistribuïdor, seria millor que les fes un ens supramunicipal (per exemple, la garantia d’una renda mínima o les polítiques d’habitatge). I, en el cas de l’AMB, caldria abordar, entre d’altres, el sistema de càlcul de les aportacions que rep dels municipis que l’integren (sobre la base de quin criteri: de la capacitat fiscal del municipi o dels beneficis que aquest rep dels serveis prestats per l’ens metropolità?). Fer-ho d’una manera o una altra té implicacions sobre l’equitat.
Tots aquests aspectes es van tractar al debat. Es va parlar de l’heterogeneïtat del territori, de la necessitat de coordinar les polítiques que duen a terme els diferents municipis, de la conveniència d’establir uns mecanismes de col·laboració intermunicipal, de la necessitat de redissenyar i reforçar les relacions entre les diferents institucions governamentals (amb l’AMB, amb la Generalitat, etc.). En definitiva, es va parlar d’algunes problemàtiques que, segons com siguin resoltes, és a dir, segons com siguin finançades o segons l’escala de l’ens públic en què siguin tractades, poden contribuir a millorar molt les condicions de vida de la ciutadania.
“Les desigualtats socials, els recursos municipals i el finançament metropolità”, és una jornada organitzada per la Fundació Catalunya Europa, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) i el Club de Roma, que forma part del cicle de debats "Metròpolis Multinivell" del procés participatiu Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030, engegat pel PEMB. Trobaràs més informació aquí.
