Ismael Blanco

Professor de ciències polítiques a la UAB i director de l'IGOP

Han passat tretze anys des de l’esclat de la bombolla immobiliària, que va marcar l’inici de la Gran Recessió. Després d’uns anys de tímida recuperació econòmica, hem tornat a viure una gran crisi mundial, derivada en aquest cas de l’esclat de la pandèmia de la COVID-19. Els efectes acumulats d’aquestes dues grans crisis són de gran abast i tenen un caràcter estructural: la seva petjada, des del punt de vista de les desigualtats socials, és profunda i previsiblement perdurarà durant molt de temps. La recuperació econòmica posterior a la Gran Recessió es va produir sobre un model de creixement que perpetuava la precarietat laboral i residencial per a amplis segments de la població. Els efectes de la crisi de la COVID-19 plouen sobre mullat.

Les dades que l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona ha publicat recentment mostren els greus efectes socials de la pandèmia en l’àmbit metropolità de Barcelona (IERMB, 2020). L’any 2020, la renda mitjana de les llars va caure un 20% respecte a la del 2018. La desigualtat social es va tornar a situar al nivell que registrava al 2011. La pobresa moderada s’ha incrementat entre 4 i 5 punts percentuals en el 2020. La població en risc de pobresa extrema ha crescut en unes 5.000 persones més. I aquests efectes són particularment intensos en segments de població que ja abans presentaven una gran vulnerabilitat econòmica, com les classes treballadores, els infants, la població jove i les persones immigrades: la pobresa entre les classes treballadores creix, mentre que els directius i els professionals n’esquiven l’impacte; la pobresa infantil s’incrementa uns 7 punts percentuals; la població migrant en situació de risc de pobresa augmenta entre 5 i 10 punts i avui ja és prop del 40%, en contrast amb el 13% de la població autòctona; les persones joves han tingut, en el conjunt d’Espanya, una caiguda d’ingressos quatre vegades superior a la de les persones adultes (un 20% enfront d’un 5%). Els efectes de la crisi sobre la salut mental de la població –un altre aspecte crític de la pandèmia– mostren també un fort biaix de gènere i de classe, amb una prevalença d’aquest tipus de problemes que és 10 punts superior en les dones que en els homes i 6 punts superior en els joves de barris vulnerables que en els de barris benestants. I la crisi no fa més que agreujar les vulnerabilitats d’aquells barris i municipis que amb prou feines s’havien recuperat dels efectes de la Gran Recessió.

Com a resultat de l’acumulació dels efectes d’aquestes dues grans crisis, l’estructura socioespacial de la metròpoli es mostra avui molt més fragmentada i polaritzada. Des del punt de vista social, els efectes d’ambdues crisis presenten, com hem vist, forts biaixos de classe, de gènere, d’edat i d’origen. Per poder comprendre aquests efectes i els reptes que plantegen necessitem adoptar una mirada interseccional, sensible a la interacció del conjunt de factors sociodemogràfics que situen determinats col·lectius (com els joves migrants, les mares monoparentals amb baixos nivells socioeducatius, les persones grans amb rendes baixes i que viuen soles...) en una situació d’una vulnerabilitat social extrema. Ens cal també conèixer més a fons les desigualtats territorials que es produeixen en el si de la metròpoli i les dinàmiques de segregació urbana que en resulten.

En diversos estudis realitzats al llarg dels últims anys, hem pogut palesar un increment significatiu de la desigualtat en les condicions de vida de diferents barris i municipis metropolitans. Avui, tant les situacions de pobresa i vulnerabilitat social com les de riquesa i benestar, tendeixen a estar força més concentrades territorialment que en el passat. Entre 2001 i 2012, el nombre de seccions censals vulnerables (aquelles que concentren uns nivells més alts de vulnerabilitat social i residencial) va augmentar en un 112% a la Regió Metropolitana de Barcelona; en el mateix període, el nombre de seccions censals benestants (les que se situen als nivells més alts de benestar socioresidencial) es van incrementar més d’un 300% (Blanco i Nel·lo, 2018). I, el que és més preocupant: aquest increment de la polarització territorial, accelerat per les dinàmiques de canvi residencial durant la bombolla immobiliària i agreujat per la distribució desigual dels efectes socials de la crisi, ha experimentat avui un salt d’escala de tal magnitud que les desigualtats es produeixen avui entre municipis i entre eixos transmunicipals, més que entre barris dins d’un mateix municipi. Tornant a les dades generades per l’IERMB sobre els efectes socials de la pandèmia, l’any 2020, el 51% dels habitants de Santa Coloma de Gramenet, per exemple, resideixen en barris d’extrema vulnerabilitat; a Cornellà de Llobregat, el 28%; a l’Hospitalet de Llobregat, el 27%, i a Badalona, el 26%. Les diferències de nivell de renda entre els diferents municipis metropolitans també són intenses i tendeixen a cronificar-se: la Renda Familiar Bruta Disponible per habitant a Sant Cugat del Vallès, per exemple, és un 75% superior a la de Santa Coloma de Gramenet (24.800 € enfront de 14.200 €).

Els reptes que plantegen les dinàmiques socials i territorials esmentades són de gran abast i tenen fortes implicacions per a les polítiques municipals i metropolitanes. D’una banda, no podem ignorar el fet que, malgrat les fortes limitacions competencials i de recursos, els municipis acompleixen un paper essencial com a primera línia de resposta a les situacions d’emergència social que sorgeixen durant la crisi. Davant la concentració territorial creixent de les necessitats socials, ens cal reforçar la sensibilitat territorial de les polítiques socials i la capacitat d’intervenció de les esferes de govern més properes a la gent. Però, precisament perquè les desigualtats socioterritorials tenen, cada cop més, un abast intermunicipal, hem de tenir molt present també que les capacitats institucionals de resposta són també molt desiguals, essent significativament menors en aquells municipis on justament es concentren les situacions de més vulnerabilitat. Per exemple, un estudi recent demostra que el 75% de la població vulnerable (definida, en aquest cas, com aquella que viu en seccions censals amb una renda mediana corresponent al decil inferior) es concentra als municipis del primer quartil per nivell d’ingressos i el 96%, a municipis que tenen uns ingressos per càpita inferiors a la mitjana (Checa, Donat i Nel·lo, 2022).

El municipalisme, per si sol, pot ser avui un factor reproductor de les desigualtats socials. Necessitem avançar cap a una agenda social metropolitana, amb unes polítiques redistributives que reforcin la capacitat d’actuació institucional dels municipis on es concentren les situacions en què la necessitat social és més gran. Necessitem també unes polítiques territorials i d’habitatge que moderin les dinàmiques de segregació residencial metropolitana. Les mesures que ens podrien permetre avançar en aquesta direcció són moltes i diverses, però se’n podrien destacar dues de particularment urgents i significatives: 1) la revisió del model de finançament dels municipis, en particular dels criteris pels quals s’atorguen les transferències d’altres administracions, que haurien de considerar les variables socioeconòmiques a l’hora de determinar les quanties, amb vista a garantir el principi de l’equitat horitzontal, que avui no es compleix (Vilalta, 2015), i 2) impulsar unes polítiques socioterritorials de caràcter redistributiu, com podria ser un Pla de Barris Metropolità, que permetessin reforçar la despesa i les inversions en aquells municipis que concentren els barris amb més vulnerabilitat social.

Referències

Blanco, I.; Nel·lo, O. (2018): Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social. València: Tirant Lo Blanch.

Checa, J.; Donat, C.; Nel·lo, O. (2022): “La segregación residencial y los recursos municipales”. A: Blanco, I.; Gomà, R. (coord.), Vidas segregadas. Reconstruir fraternidad. València: Tirant Lo Blanch (pròxima publicació).

IERMB (2021): La metròpoli (post)-COVID. Impactes, escenaris i reptes. Barcelona: IERMB/AMB.

Vilalta, M. (ed.) (2015): Autonomía y equidad en la financiación municipal: dos principios compatibles. Barcelona: UB.

“Les desigualtats socials, els recursos municipals i el finançament metropolità”, és una jornada organitzada per la Fundació Catalunya Europa, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) i el Club de Roma, que forma part del cicle de debats "Metròpolis Multinivell" del procés participatiu Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030, engegat pel PEMB. Trobaràs més informació aquí.