Mariona Tomàs

Professora de ciència política i de l'administració a la Universitat de Barcelona

El debat sobre la governança metropolitana és present arreu del món. La qüestió de quines competències, quin finançament i quin sistema d’elecció dels representants polítics haurien d’existir a escala metropolitana es planteja des d’inicis del segle xx. Recentment, hi ha hagut una onada de reformes metropolitanes a Europa, que s’han traduït en la creació de governs metropolitans a Itàlia, França, Anglaterra, Portugal i Polònia.

En el cas de Barcelona, hi ha també un govern metropolità de creació recent: l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Així mateix, hi ha diversos reptes que s’expressen en una realitat més àmplia que la que correspon als 36 municipis que pertanyen a l’AMB. En efecte, l’AMB és el nucli d’una regió metropolitana més extensa, la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), que inclou 127 poblacions de les comarques del Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme, a les quals cal sumar 72 municipis de la vegueria del Penedès: una realitat de gairebé 200 municipis que comparteix diverses problemàtiques, com ara la cohesió territorial, l’accés a l’habitatge, el canvi climàtic, la mobilitat o el desenvolupament econòmic, però sense òrgans de govern. És per aquest motiu que les polítiques hard (relacionades amb la gestió del territori), però també les soft (relacionades amb l’atenció a les persones), requereixen una dimensió regional.

En el cas barceloní, es tracta d’un territori amb molta densitat institucional, amb més de cent instruments de cooperació intermunicipal. Així, a banda dels municipis, de l’AMB, de les comarques i de la Diputació de Barcelona, hi ha consorcis, mancomunitats, empreses, etc. Aquesta fragmentació dificulta encara més la coordinació de les polítiques metropolitanes i la visió metropolitana dels reptes i de les solucions que cal implementar. Per tant, una simple coordinació entre municipis no és suficient per fer-hi front. Davant d’aquesta situació, hi ha diverses opcions, més o menys institucionalitzades.

En un extrem, es podria adaptar i organitzar l’estructura territorial de Catalunya a les necessitats de la realitat actual. Per fer-ho, caldria ampliar el debat de la governança metropolitana a escala de Catalunya i de l’Estat (donar-li un marc normatiu, si fos possible). El paper impulsor de la Generalitat seria clau i, per tant, aquesta és una solució que no és a les mans dels ens locals i que, probablement, passaria per una ponència al Parlament de Catalunya. El precedent de la Llei de vegueries (aprovada però no aplicada) fa poc probable aquesta via. A més, es tracta d’una solució a llarg termini, mentre que les demandes de millora de la governança metropolitana són urgents.

A la recerca d’una solució més immediata i amb menys reformes, es podrien impulsar eines més flexibles i adaptades (convenis, consorcis, agències) en aquells àmbits en què es detecta que són necessàries, amb el suport i el compromís de la Generalitat de Catalunya. Per exemple, el model de consorcis sectorials podria ser una bona resposta per cobrir les necessitats dels municipis de la RMB, sempre que s’obtingui un compromís financer i polític de la Generalitat de Catalunya.

Sense crear institucions o ens nous, una altra via seria activar els instruments ja existents. Per exemple, executar i implantar les propostes ja previstes al Pla Territorial de la Regió Metropolitana i reconstituir la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana de Barcelona. Aquesta comissió es podria reunir periòdicament i fixar un calendari d’actuacions, ja que fins ara s’ha mantingut inactiva.

Finalment, es podrien dur a terme iniciatives poc institucionalitzades, de creació ràpida, a partir d’un model horitzontal on estiguessin representats tots els municipis. Per exemple, mecanismes d’impuls del treball en xarxa, com la Taula de la Qualitat de l’Aire entre els municipis metropolitans.

En qualsevol opció, s’ha de consultar el conjunt d’actors metropolitans, tant institucionals com empresarials, del tercer sector, etc. No es poden deixar de banda els agents que tenen una visió del territori i que el coneixen directament. Si es prenen les decisions només des de les administracions, hi ha més risc que la iniciativa no tiri endavant.

Sigui quina sigui la fórmula que es triï, és fonamental tractar de temes reals sobre els quals els municipis reclamen una coordinació. Aquests temes són especialment tres: la mobilitat, l’habitatge i els drets socials. Cal, doncs, treballar a partir d’aquests temes que generen consens i sobre els quals hi ha un comú denominador. Per fer-ho, cal superar les desconfiances entre la gran metròpoli i els municipis més petits. Encara preval la sensació que Barcelona i la seva àrea metropolitana tenen més pes en el repartiment dels recursos (escassos). Una manera de superar els recels seria enfortir l’autonomia fiscal i funcional dels governs locals, com reclamen els ajuntaments des de fa anys.

En tot cas, cal una governança compartida i multinivell entre els actors ja existents. Tenint en compte l’abast territorial –estem parlant de més de cinc milions d’habitants–, el rol de la Generalitat és cabdal i cal que, d’una manera o altra, prengui partit en el debat metropolità.

“Quina governança volem per a la regió metropolitana?, és una jornada organitzada per la Fundació Catalunya Europa, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) i el Club de Roma, que forma part del cicle de debats "Metròpolis Multinivell" del procés participatiu Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030, engegat pel PEMB. Trobaràs més informació sobre la sessió  aquí.