Estratègies territorials davant de la nova mirada a la indústria
Jordi Boixader Solé
Moisès Jordi Pinatella
Membres de la junta de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori
L’11 de març del 2022 va tenir lloc el debat “Noves activitats, nous usos: planificació estratègica de les ciutats” al CaixaForum Macaya, organitzat per la Fundació Catalunya Europa, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, la Fundació “la Caixa” i el Club de Roma, amb el suport de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i l'Ajuntament del Prat de Llobregat. En aquest article, reflexionem sobre els aspectes que s’hi van tractar, fonamentalment centrats en la relació entre la ciutat i el teixit econòmic i industrial, a partir de les eines de planificació territorial, urbanística i estratègica de les administracions locals i supralocals.
Continuïtat i canvi en el retorn esperat de la indústria
La indústria ha estat una part essencial de les ciutats durant segles, amb l’activitat manufacturera inserida en la mateixa trama urbana. A les darreres dècades, però, s’ha produït una doble deslocalització: d’una banda, el planejament urbanístic ha delimitat espais segregats per a l’activitat econòmica a la perifèria de les ciutats i, de l’altra, la globalització ha comportat el trasllat de la producció industrial a d’altres països. Aquest desplaçament espacial és un dels aspectes més visibles d’una separació més profunda, que es va obrint a partir dels anys vuitanta entre els imaginaris de prosperitat del país (i de les ciutats) i la indústria.
Així doncs, les dades del darrer índex d’innovació regional a Europa situen Catalunya al grup dels innovadors moderats, a molta distància dels líders i també per darrere d’altres casos amb qui històricament ens havíem comparat: Roine-Alps, l’Emília-Romanya, el Gran Manchester, etc. Malgrat tot, es constata que la indústria continua essent la columna vertebral de l’economia i la reindustrialització ocupa un lloc cada vegada més central entre les preocupacions de la societat catalana. (Font: Regional Innovation Scoreboard 2021).
Des del punt de vista territorial, és essencial reconèixer els elements de continuïtat i els de canvi en el retorn de la indústria. Entre els primers, hi ha qüestions fàcils d’entendre però que, en general, són poc ateses: el valor dels sistemes productius locals, molts dels quals han mostrat a bastament la capacitat de resistir crisis i d’evolucionar; les empreses que existeixen a gairebé tota la geografia com a motors de dinamització de pobles i ciutats, que sempre seran més fàcils d’ajudar que no pas crear-ne de noves; les concentracions de coneixement a Barcelona, Cerdanyola, Castelldefels, Vic, Solsona…, que es podrien connectar molt més amb la producció i esdevenir un gran motor per innovar en productes, serveis, processos, etc.
Paral·lelament, la reemergència industrial afronta elements de canvi, és a dir, noves necessitats i realitats que les empreses i les administracions han d’abordar per tal d’assegurar-ne un encaix correcte al territori. Entre aquestes, cal destacar l’aparició d’una indústria més digital, que genera noves formes de fabricació i que, en molts casos, pot conviure amb l’activitat residencial, l’oportunitat de tornar a produir aquí allò que havíem externalitzat, la disputa entre activitat logística i industrial pel mateix sòl, la distribució urbana de les mercaderies de darrera milla que canvia les dinàmiques de distribució, la voluntat d’integrar els polígons a les ciutats amb tots els serveis necessaris, la preferència del talent per localitzacions urbanes de qualitat o la capacitat de la iniciativa privada per plantejar macroprojectes allunyats dels planejaments públics.
En la cruïlla entre continuïtat i canvi, segurament hi acomplirà un paper important l’escala territorial amb què observem els fenòmens i hi actuem. Tanmateix, no és aquesta l’única dificultat amb què ens trobem, sinó que també hi ha el repte d’acomodar les diferents escales temporals amb què juguen: i) les empreses que fan de la velocitat en la presa de decisions un avantatge; ii) els tràmits administratius de voluntat garantista; iii) els ritmes més lents de les vocacions productives que tenen a veure amb la formació de les persones i les inversions privades i públiques, i iv) les transformacions territorials que necessiten patrons i estructures d’ordre de molt llarg termini i que, a més, són irreversibles en molts sentits.
El paper de l’Administració local en l’impuls industrial
Cal, doncs, impulsar la indústria, i els poders locals tenen un paper essencial en la localització física de les empreses. Tanmateix, la relació entre les administracions locals i la indústria no sempre ha estat fàcil, ja que tradicionalment aquesta ha estat percebuda com a incompatible amb l’activitat residencial. En conseqüència, l’activitat econòmica s’ha anat traslladant des dels centres urbans cap a les perifèries, en espais segregats.
En aquest marc, els ajuntaments han tendit a privilegiar l’atenció a les àrees residencials i han descuidat els polígons industrials, atès que “les empreses no voten”, per bé que milers de veïns i veïnes passen bona part del dia en aquests entorns. No es tracta tant d’un fet premeditat, sinó més aviat d’un cost d’oportunitat ja que, en una situació de recursos econòmics limitats, es privilegien les actuacions que tenen més visibilitat i impacte a curt termini. D’aquí es deriven algunes deficiències importants dels polígons industrials pel que fa a la via pública i les voreres, les connexions viàries, la seguretat, els subministraments o les infraestructures de sanejament.
En la mateixa línia, aquesta visió respecte a la indústria ha tendit a impulsar unes tramitacions administratives molt complexes per a l’activitat econòmica, que es tradueixen en uns planejaments urbanístics sovint massa restrictius (amb relació als usos permesos, al sostre edificable o a la volumetria) i en unes llicències urbanístiques que s’eternitzen en el temps. Tal com va apuntar la urbanista Maria Buhigas, “els instruments de planejament són una herència de quan l’activitat econòmica era conflictiva amb la residencial”. En alguns casos, aquesta prevenció pot ser encara avui raonable, atenent les possibles externalitats de les empreses, però en molts d’altres suposa un fre per a activitats netes i que generen pocs impactes negatius, més enllà del trànsit de càrrega i descàrrega. Sembla evident que el control necessari de la legalitat urbanística s’ha de desplaçar cap a la disciplina, que s’aplica poc actualment.
Revertir aquestes mancances (el mal estat relatiu dels polígons industrials i la complexitat de les tramitacions administratives) no és una simple operació de maquillatge, sinó que comporta una reflexió més profunda en la qual les administracions assumeixin que l’activitat econòmica i la seva localització han de tenir un paper central en el projecte de ciutat, al mateix nivell que els espais residencials. Així doncs, cal revertir la visió territorial negativa de la indústria heretada en les darreres dècades i generar un discurs positiu sobre una activitat que avui és molt més neta i que té com a horitzó, cada vegada més, la digitalització i la sostenibilitat.
Aquest nou paradigma en relació amb l’activitat econòmica i amb la indústria requereix, a escala local, una coordinació més gran entre les àrees de promoció econòmica i d’urbanisme. L’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, com va apuntar el seu alcalde Carles Cordón, n’és un bon exemple, amb la creació d’una Oficina de Gestió Empresarial compartida entre les dues àrees, que intenta, per exemple, accelerar les llicències urbanístiques a partir d’una millor comprensió tant dels requisits urbanístics com de les necessitats de les empreses.
Des del punt de vista normatiu, la simplificació podria passar, com va assenyalar Maria Buhigas, per considerar la regulació dels usos permesos no a partir de la lògica de les activitats, sinó de la lògica de les externalitats. En aquest sentit, resulta útil i aclaridora la distinció que va fer Maria Rosa Vilella, subdirectora general d’Estratègies Territorials i Paisatge de la Generalitat de Catalunya, en tres tipologies bàsiques: les que poden tenir mixtura amb la ciutat, les que necessiten un polígon industrial municipal i les que requereixen espais molt grans (i que tenen com a solució la redacció de plans directors urbanístics).
Més dubtes suscita la possible mixtura d’usos. Alícia Casart, de la Cambra de Comerç de Barcelona, va explicar que cada vegada és més freqüent trobar-se amb cadenes integrades, que inclouen indústria, logística i serveis tecnològics i professionals, i va defensar que caldria més flexibilitat per permetre tots aquests usos als polígons industrials. Tanmateix, com es va apuntar durant el debat, cal gestionar bé aquesta mixtura, perquè la indústria no té alternativa de localització fora dels polígons i sovint no pot pagar el mateix preu pel sòl que una empresa d’altres sectors que també poden conviure amb l’espai residencial.
Des del punt de vista del planejament, la concurrència dels plans urbanístics amb els plans estratègics constitueix també un avenç, ja que fixa uns marcs de treballs més compartits en les diferents àrees de gestió.
El paisatge com a eina per integrar la indústria en el projecte de ciutat
Al principi de l’article, hem comentat que fa unes dècades es va produir una dissociació entre l’espai residencial (la ciutat) i l’espai productiu (els polígons) que encara avui arrosseguem, i que aquest és un llast per a les estratègies que pretenen tornar a posar la indústria al centre de l’imaginari de prosperitat del país. Més enllà de fer front a les deficiències en serveis dels polígons i accelerar les llicències, ara és el moment d’integrar la indústria novament a la ciutat. No es tracta tant d’un fenomen físic (per bé que ja hem dit que determinades indústries poden conviure perfectament en els espais residencials), sinó més aviat de garantir una qualitat del paisatge industrial similar a la dels centres urbans.
Aquesta millora del paisatge industrial té tres components. En primer lloc, un component econòmic ja que, com va explicar Francesc Muñoz, cada vegada són més les activitats econòmiques que necessiten i valoren un paisatge atractiu i, fins i tot, en fan un element de progrés i de creixement empresarial. Malgrat que sovint associem els valors del paisatge a sectors com el turístic o l’agrari, també la indústria necessita un entorn de qualitat, ordenat i amb els serveis necessaris per millorar la imatge de marca davant dels clients, dels proveïdors i dels consumidors, per realçar determinats productes i serveis i –igualment important– per atraure talent.
En segon lloc, el tractament del paisatge té una dimensió social, ja que als polígons i a les àrees especialitzades viuen i passen una part significativa del temps un gran nombre de treballadors i treballadores. Des d’aquest punt de vista, les estratègies de millora dels polígons no han de passar només per les empreses i les seves direccions, sinó també per les persones que hi treballen, comptant amb elles a través dels seus òrgans de representació, com els comitès d’empresa i els sindicats, o a través de consultes col·lectives i d’altres processos participatius.
El tercer component és el territorial: cal tenir present que, a Catalunya, hi havia 179 polígons industrials abans del 1970. L’any 2000 n’eren més de 953 i avui arriben gairebé als 1.500. És un fenomen amb grans diferències geogràfiques, però constant segons les dades, de manera que és indefugible atendre, per raó de la seva importància quantitativa, el seu propi metabolisme i els efectes que té en la matriu biofísica (font: SIPAE, 2022).
Parlar de paisatge als polígons és parlar de qualitat urbana, de contacte amb la natura, de serveis a la vida diària, de simbiosi per proximitat, de connexió digital, d’associacionisme, d’imaginaris i representacions… és a dir, del mateix que volem per a les ciutats. I adreçar una nova mirada, per perdre la vergonya, als paisatges industrials, uns paisatges que són ordinaris però que, precisament per això, tenen a veure amb la identitat del lloc i el temps quotidià de les persones i que, a més, ens expliquen com produïm.
Aquests darrers anys s’està activant una gran varietat d’estratègies de promoció econòmica i ocupació en les quals el paisatge té un paper destacat. És el cas de l’economia blava, l’economia del visitant, l’economia creativa, l’agroecologia o l’economia de cures i salut. No podem dissociar aquests plantejaments renovadors del desenvolupament local de l’evolució de les àrees industrials. Pensar els polígons en clau de paisatge pot ser la clau de volta per dignificar-los i tornar a integrar la indústria en el projecte de ciutat i en l’imaginari de prosperitat del país.
