Opinió

La transformació de la ciutat des d'una perspectiva feminista i per la justícia social



Per Blanca Valdivia, sociòloga urbanista i membre del Col·lectiu Punt 6

Pensar territoris més justos per tothom és un repte de les nostres ciutats i metròpolis. No podem parlar de justícia social i territorial sense incloure la perspectiva de gènere interseccional. La inclusió de la perspectiva de gènere permet reconèixer la diversitat d'experiències i necessitats. Tal com expliquen Patricia Hill Collins i Sirma Bilge[1] (2019), la interseccionalitat considera «que els principals eixos de les divisions socials en una determinada societat i en un moment donat, per exemple: la raça, la classe, el gènere, la sexualitat, la dis/capacitat i l'edat, no funcionen com a ens independents i mútuament excloents, sinó que es construeixen els uns sobre els altres i actuen junts» (2019:16).

Des de Col·lectiu Punt 6 treballem per incorporar aquesta perspectiva en l’anàlisi dels espais comunitaris, públics i domèstics. Aquest abordatge ens permet comprendre que els nostres espais s’han configurat a partir de la dicotomia públic-privat, que vincula les activitats productives amb els homes i l’espai públic, mentre que assigna a les dones la responsabilitat sobre les tasques de la reproducció social i les cures i l’espai privat o domèstic. Aquesta segregació dels espais es va consolidar amb la divisió sexual del treball que es va produir amb la Revolució Industrial. Els nostres espais urbans encara estan influïts per aquesta dicotomia, amb espais públics pensats per a prioritzar les activitats productives i a partir de les experiències, percepcions i necessitats d'una construcció hegemònica de la masculinitat.

L'enfocament de l'urbanisme feminista proposa posar la vida en el centre de les decisions urbanes. Per poder dur a terme aquest objectiu, des de Col·lectiu Punt 6 treballem des de tres estratègies transversals per aplicar als diferents temes i escales de l’urbanisme (espai públic, equipaments, mobilitat, habitatge i planejament urbà i territorial).

Aquestes estratègies són:

  • Les cures. Prioritzar la sostenibilitat de la vida en la configuració dels espais. Repensar el disseny, ubicació i connexió dels espais per a donar suport físic a les cures promovent la corresponsabilitat. Defensem el paradigma dels territoris cuidadors: que et cuiden, et permeten cuidar d'altres persones, et permeten cuidar-te a tu i cuiden de l'entorn.
     
  • La percepció de seguretat i l'autonomia. Trencar amb la idea que l'espai públic és perillós per a les dones i proposar criteris per a millorar la percepció de seguretat dels espais des d'una perspectiva feminista i comunitària, reivindicant ciutats segures per a totes i tots lliures de violències masclistes i cap a les dones.
     
  • La participació. Les dones han estat invisibilitzades en la presa de decisions sobre la ciutat i el territori i s’ha de posar en valor el coneixement de les persones que viuen en el territori. Per això, és fonamental generar espais i metodologies que permetin a les dones i subjectes no hegemònics parlar de quins són les seves necessitats i experiències i l'autonomia

L’urbanisme ens serveix per a territorializar les desigualtats que encara patim les dones en diferents àmbits com per exemple la salut, la seguretat o l’economia. La percepció de seguretat per exemple és diferent depenent del territori on vivim; la salut de les dones està totalment condicionada pel medi ambient, i a les nostres ciutats estem sotmeses a múltiples contaminants ambientals i la bretxa redistributiva afecta al nostre dret a la ciutat en aspectes tan importants com l’accés i manteniment del nostre habitatge o condiciona el accés que tenim a la mobilitat o l’esbarjo. Per tant, hem de treballar aquests temes des d’una perspectiva integral i a partir de la realitat específica del nostre context.

[1] Hill Collis, Patricia y Bilge, Sirma (2019) ”Interseccionalidad” Editorial Morata, Madrid.