El passat dia 10 de febrer es va fer públic que el Consell de la Unió i el Parlament Europeu havien assolit un acord sobre les noves regles de disciplina fiscal, aplicables als estats membres de la Unió Europea. Encara que fins ara no ha transcendit el contingut concret de l’acord, se n’han donat a conèixer algunes de les seves línies bàsiques (i, evidentment, es coneix amb detall la proposta inicial de la Comissió, d’abril de 2023, que ha servit de base a la negociació).

Les anteriors regles van quedar en suspens a principis de l’any 2020, en declarar-se la pandèmia, per tal de permetre que els governs poguessin destinar la despesa pública que fos precisa per fer front a la situació d’emergència, sense veure’s limitats per les restrictives condicions que imposaven aquelles regles en termes de dèficit públic. Aquest fet és important, perquè denotava un canvi de cent-vuitanta graus respecte a com les institucions comunitàries abordaven aquesta crisi en relació a com ho van fer en la gran crisi financera de poc més de deu anys abans. En aquell moment, es va imposar la l’ortodòxia pressupostària més estricta, la política d’austeritat i de dèficit zero, el que va portar a un seriós empitjorament de la situació. Ara, en canvi, l’any 2020, probablement aprenent de l’experiència, es va optar per utilitzar la despesa pública que fos necessària per fer front a la recessió. I els resultats han demostrat l’encert de fer les coses d’aquesta manera.

Aquest fet, junt amb les nombroses crítiques que havien rebut des de tots els fronts les regles fiscals anteriors, feien pensar que en el moment de tancar el parèntesi de la suspensió, les noves regles fiscals significarien un canvi radical respecte de la situació anterior. És a dir, que serien molt més flexibles a l’hora de posar límits al dèficit públic, prenent en consideració la situació cíclica de cada país i la necessitat de mantenir els nivells d’inversió pública convenients (sobre tot, per facilitar la transició energètica i fer front al canvi climàtic). La proposta inicial de la Comissió, que donava passes en aquesta direcció, ha estat objecte de fortes discussions en el si de l’Ecofin (el consell de ministres de finances), on una vegada més s’han evidenciat les fortes diferències entre els països anomenats ‘frugals’, encapçalats per Alemanya, per una banda, i França, Espanya, Itàlia i altres, per una altra. Un cop assolit un acord en el Consell a finals de desembre, hi ha hagut la negociació amb el Parlament Europeu i el 10 de febrer s’ha assolit l’acord definitiu.

No ha estat publicat, però se’n coneixen els punts bàsics. El resultat cal qualificar-lo d’agredolç. La Unió Europea ha donat algunes passes en la bona direcció (en l’adaptació dels objectius a la situació de cada país, l’establiment de mecanismes graduals, etc.), però, un cop més, els resultats són decebedors si els comparem amb l’ambició que caldria tenir. No es preveuen mecanismes d’estabilització (la tan reclamada ‘fiscal capacity’), que permetin fer front a les fases desfavorables del cicle econòmic, ni s’ha deixat el marge suficient per afavorir la inversió pública, sense que computi pel dèficit públic. La Unió Europea haurà de continuar fent front a les necessitats dels seus ciutadans i als grans reptes que tenim al davant (començant per la lluita contra el canvi climàtic) amb una ma lligada a l’esquena. En definitiva, petits remeis per fer front a grans problemes.

En el rerefons de tota aquesta situació, hi ha, no cal dir-ho, la dificultat per avançar realment cap a una autèntica integració política que, en el terreny del que parlem, voldria dir cap a una unió fiscal de veritat. La unió fiscal no consisteix en establir una disciplina fèrria aplicable a tots els estats membres en matèria pressupostària i de dèficit públic. Una unió fiscal vol dir tres coses: un govern europeu amb un pressupost digne d’aquest nom (és a dir, amb la dimensió apropiada per proveir els béns públics que només es poden proveir adequadament si es fa a nivell europeu: salut pública, defensa, energia, canvi climàtic); uns impostos europeus per finançar aquest pressupost i impedir els tripijocs de les ‘big-techs’ i dels molt molt rics per no pagar els impostos que haurien de pagar; i un Tresor europeu, responsable d’emetre el deute públic que necessita el pressupost europeu. Ara bé, per fer tot això, per avançar cap a aquesta unió fiscal, cal fer-ho a la vegada cap a una vertadera unió política.

Aquest és el principal repte que tenim al davant i seria bo que en les properes eleccions europees les forces polítiques europeistes aixequessin sense complexos la bandera de la integració política. Potser s’endurien la sorpresa de comprovar que tenen al darrera molts més ciutadans dels que es pensen.