Tot i que la construcció d’obra nova sempre ha format part de les polítiques d’habitatge del nostre país, Juan Antonio Módenes, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, afirma que amb l’estructura poblacional actual i futura, la demanda de noves llars pot quedar coberta per l’oferta del parc existent. És a dir, no caldria construir nous habitatges perquè les llars que queden buides pel propi procés de mortalitat de les persones grans, podrien cobrir les necessitats de noves llars necessàries pel jovent que s’emancipa.

Si l’objectiu és anar progressivament cap a la gestió del parc existent, tots els ponents coincideixen amb què les noves polítiques d’edificació també haurien de promoure la rehabilitació per sobre de la construcció d’obra nova. Però, Lluís Marsà, president de l’Associació de Promotors de Catalunya, destaca que el sector de la rehabilitació sempre ha tingut un paper minoritari en la construcció perquè els processos de reforma integral tenen un cost addicional del 20%. Aquest fet segons Assumpció Puig, degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, actua com a desincentiu per a la ciutadania, fent que el sector es trobi força paralitzat. En aquest sentit, Miguel Baiget, subdirector general de Sòl, Informació i Avaluació del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, explica que la taxa de renovació del parc residencial espanyol és de 30.000 habitatges a l’any, situant-se entre vuit i deu vegades per sota de països com França, Itàlia i Alemanya.

Aquesta situació no ens l’hauríem de permetre, ateses les característiques del parc d’habitatges català i espanyol, que destaca per la seva antiguitat i per acumular deficiències estructurals i energètiques. Per això, Puig i Marsà, insisteixen en invertir més recursos públics i privats per fer front als processos de regeneració i rehabilitació urbana. Concretament, Puig calcula que per adaptar-se als criteris europeus en matèria d’eficiència energètica, d’accessibilitat i d’altres millores de caràcter estructural, caldria invertir una mitjana de 16.000€ per habitatge a Catalunya. A curt termini, els Fons Europeus podrien ser una solució d’abast important, ja que preveuen una inversió de 3.420 milions d’euros en programes de rehabilitació durant els propers cinc anys. Per tant, els permetrien cobrir entre un 40%-80% del cost de rehabilitació de l’habitatge, mentre que el restant l’hauria de posar la propietat.

Aquest és el gran repte segons Puig, fer veure que la rehabilitació no només suposa un benefici per a la propietat, sinó també pel conjunt de la societat i pel medi ambient. En primer lloc, els processos de conservació i rehabilitació tenen per objectiu la millora de l’eficiència energètica i les condicions d’habitabilitat de l’habitatge. D’aquesta manera, es redueixen les emissions de GEH i l’ús de recursos naturals - aigua i energia - i, per tant, les despeses associades a aquests serveis. En general, això pot contribuir a reduir la pobresa energètica que afecta tantes llars a Catalunya [1]. A més, es poden implantar energies renovables i introduir un ús del sòl més raonable, acompanyat de tècniques constructives més sostenibles.

En segon lloc, la rehabilitació dels habitatges ajuda a millorar el confort dins la llar i la salut dels qui l’habiten, reduint el soroll i la contaminació, i millorant les condicions de temperatura i humitat. Alhora, això pot reduir la despesa en salut pública.

En tercer lloc, els processos de conservació i rehabilitació contribueixen a dignificar i augmentar l’autoestima de les persones, dels habitatges i dels barris. Un aspecte sobre el que incideixen tant Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi de Llobregat, com Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, explicant que si aquests processos són comunitaris es pot generar una apropiació i una agència que revitalitza i millora la vida dels barris. Un exemple de bona pràctica és el propi projecte “Renovem els barris”, impulsat per l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. En aquest cas, l’Ajuntament és qui determina l’interès públic del procés rehabilitador mitjançant la declaració d’Àrea de Conservació i Rehabilitació d’aquells edificis més deficients. L’Ajuntament hi intervé de manera integral, exercint de mediador amb la comunitat de propietaris per aconseguir el consens i la participació dels veïns; adjudicant els projectes tècnics i les obres; oferint facilitats de pagaments, i fent el seguiment de les obres.

En quart lloc, la rehabilitació pot  convertir-se en un sector estratègic per a la reactivació econòmica. Pot ajudar a sortir de la crisi, generant més llocs de treball i activitat en un moment que, segons Marsà, manca formació professional, personal qualificat i més empreses destinades a les activitats constructores.

Tot i que ja s’estan prenent mesures per incentivar la rehabilitació -com ara les borses d’habitatge-, cal potenciar-les a gran escala. Això és precisament el que pretenen els cinc programes d’ajuda que el govern d’Espanya posarà en marxa al llarg d’aquest any, en el marc dels Fons Europeus [2]. Baiget explica que entre els objectius hi ha el d’incrementar els habitatges rehabilitats fins a 300.000 d’aquí a 2026, aprofitant tots els instruments i actuant a totes les escales: barri, edifici i habitatge. Per assolir aquests objectius, es reforçarà les oficines de rehabilitació de les Comunitats Autònomes i dels ajuntaments, així com altres mecanismes existents com el “Llibre de l’Edifici” per a edificis existents, que serveix per oferir un diagnòstic de l’estat de l’edifici i un pla d’actuació per estimular la decisió de rehabilitar. Paral·lelament a aquests programes de subvenció, també es desenvoluparan mesures de millora del marc fiscal i normatiu, una línia d’avals per obtenir més finançament, i altres recursos dirigits específicament a entorns rurals.

El contingut d’aquest article és fruit del debat desenvolupat al cicle de Jornades Municipalistes d’Habitatge que va tenir lloc el mes de maig de 2021. Per veure la crònica i el vídeo de les quatre jornades clica als següents enllaços:

• Polítiques municipals d'habitatge: Àrees estratègiques, sòl i plans locals
• Els reptes locals en matèria d’habitatge des del punt de vista del mercat i les necessitats de la població
• Nous instruments en matèria de recursos, operadors i normativa
• La rehabilitació urbana i els fons europeus

Per veure altres entrades relacionades clica aquí.

• L’habitatge, un dret constitucional amb diversos reptes
• La gestió pública del parc d’habitatge existent com a estratègia de política d’habitatge social
• La rehabilitació dels habitatges aporta beneficis no només per la llar sinó també per la societat i el medi ambient
• Fomentar el lloguer assequible de la mà del sector privat i les cooperatives
• Dissenyar polítiques d’habitatge transversals a curt, mitjà i llarg termini

[1] Observatori Social la Caixa. (2016). Radiografia de la pobresa energètica. Disponible aquí.

[2] Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana. Actualización 2020. De la estrategia a largo plazo para la rehabilitación energética en el sector de la edificación en España.  (2020), pp. 81-82. Disponible aquí.