A Espanya l’habitatge sempre s’ha entès com un assumpte de caire privat i no com un bé públic. David Guardia, coordinador de Sostre Cívic, exposa que la preferència que la ciutadania té vers la compra de l’habitatge de residència habitual no és únicament una qüestió cultural, sinó que és atribuïble a la inseguretat econòmica i la inestabilitat temporal que suposa el lloguer, com a actiu financer subjecte a especulació. De fet, Jordi Bosch, director tècnic de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, assegura que el segment de la població que viu en règim del lloguer és el més perjudicat en termes de preus d’accés i de manteniment, provocant que la població que hi viu experimenti majors dificultats per arribar a final de mes. Concretament, la taxa de sobrecàrrega de la població de lloguer a l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir, la quantitat de persones que destinen més d’un 40% dels ingressos a les despeses d’habitatge – habitatge i subministraments - se situa en un 42%. Aquesta taxa de sobrecàrrega és la xifra més alta de la Unió Europea, que té una mitjana per la UE-28 del 24,9%[1].

Per Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogateres, un primer pas per canviar la realitat del lloguer fent-lo una opció més accessible, segura i estable és la Llei 11/2020 de contenció de rendes del lloguer, que ha d’anar acompanyada d’una ampliació del parc públic de lloguer social i assequible. Una mesura que ja s’ha fet, però que s’ha anat perdent perquè ha retornat al mercat.

En el procés d’assolir aquest parc d’habitatge social i assequible, Antoni Sorolla, director de Relacions Institucionals de Sogeviso, explica que és imprescindible comptar amb tots els actors que ja hi treballen i d’altres que cal incorporar. Aquí l’Administració Pública hi té un paper fonamental, de titularitat del sòl i de control dels preus, mentre que el sector privat i la societat civil, a través de cooperatives o de fundacions, poden aportar els recursos i el capital necessari per tirar endavant la part de gestió i operativitat. En aquest sentit, es necessita un sector privat que faci una aposta per moderar els guanys a canvi d’estabilitat a llarg termini i d’un retorn social elevat.

A més, segons Guardia cal mirar les polítiques d’habitatge més enllà del lloguer i de la compra, combinant diferents models de tinença i de gestió, com ja tenen altres països europeus com ara Àustria. Diferents models que poden ser el cooperativisme i la cessió d’ús – actualment hi ha 600 habitatges d’aquest estil a Catalunya -, la propietat temporal, els drets de superfície, entre d’altres. D’altra banda, els casos d’èxit mostren que cal afavorir una gestió comunitària el més participada possible.

Alguns exemples de bones pràctiques d’habitatge social en col·laboració amb el sector privat són el Programa de Mediació del Lloguer al Prat de Llobregat, un servei municipal de mediació entre propietaris i llogaters per incrementar l’oferta d’habitatges de lloguer assequible; i l’empresa mixta Habitatge Metròpolis Barcelona, amb la meitat del capital de l’AMB i l’Ajuntament de Barcelona i l’altra meitat de l’empresa Cevasa-Neinor, que vol contribuir a ampliar el parc d’habitatges de lloguer assequible a l’àrea metropolitana. Mentre que alguns exemples de col·laboració amb la societat civil són la Fundació Habitat3, dedicada a l’ampliació i gestió del parc d’habitatges de lloguer social destinat a col·lectius en situació d’exclusió residencial; la Cooperativa Obrera de Viviendas, també al Prat de Llobregat, que des de 1962 s’ha dedicat a la construcció i gestió d’habitatges assequibles, de serveis socials per a la gent gran, i de locals comercials per a la promoció d’una economia solidària; i la cooperativa Sostre Cívic, que es dedica a difondre, promocionar i impulsar l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús arreu del territori. En aquest la propietat és col·lectiva, afavorint una gestió més democràtica i evitant el lucre individual.

El contingut d’aquest article és fruit del debat desenvolupat al cicle de Jornades Municipalistes d’Habitatge que va tenir lloc el mes de maig de 2021. Per veure la crònica i el vídeo de les quatre jornades clica als següents enllaços:

• Polítiques municipals d'habitatge: Àrees estratègiques, sòl i plans locals
• Els reptes locals en matèria d’habitatge des del punt de vista del mercat i les necessitats de la població
• Nous instruments en matèria de recursos, operadors i normativa
• La rehabilitació urbana i els fons europeus

Per veure altres entrades relacionades clica aquí:

• L’habitatge, un dret constitucional amb diversos reptes
• La gestió pública del parc d’habitatge existent com a estratègia de política d’habitatge social
• La rehabilitació dels habitatges aporta beneficis no només per la llar sinó també per la societat i el medi ambient
• Fomentar el lloguer assequible de la mà del sector privat i les cooperatives
• Dissenyar polítiques d’habitatge transversals a curt, mitjà i llarg termini

[1] Observatori Metropolità de l’Habitatge de Catalunya. Garantir l’accés i la permanència en l’habitatge, dos reptes col·lectius. (2018). Disponible aquí.