L’habitatge és un dret fonamental recollit a la Constitució Espanyola com a principi rector de la política social i econòmica. La realitat però, és ben diferent, especialment després de la crisi financera de 2008 i més recentment, amb la pandèmia de la COVID-19. Per una banda, Jordi Bosch, director tècnic de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, afirma que la taxa de sobrecàrrega de la població de lloguer a l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir, la quantitat de persones que destinen més d’un 40% dels ingressos a les despeses d’habitatge – habitatge i subministraments - se situa en un 42%. Aquesta taxa de sobrecàrrega és la xifra més alta de la Unió Europea, que té una mitjana per la UE-28 del 24,9% [1]. Per altra banda, Juan Antonio Módenes, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, afegeix que a Catalunya la taxa d’emancipació del jovent d’entre 25 i 29 anys era del 20% a finals de 2020, sent la més baixa des de 2007 [2].

Davant d’aquesta realitat, Antonio Sorolla, director de Relacions Institucionals de Sogeviso, subratlla que les polítiques d’habitatge no poden concebre’s de manera aïllada, sinó de forma entrellaçada amb altres qüestions que tenen a veure amb la ciutat, com l’urbanisme, les polítiques econòmiques, les polítiques de mobilitat, les polítiques mediambientals i les polítiques socials. A més, Bosch afegeix que per poder dissenyar aquestes polítiques cal una planificació que tingui en compte diferents respostes d’acord amb la visió temporal que es treballi. És a dir, definir els objectius a curt, mig i llarg termini, i les actuacions que els acompanyaran; estimar els recursos econòmics que ho faran possible i afavorir la formació de tots els actors que caldrà involucrar en aquest procés.

A curt termini és evident que s’ha de fer front a l’emergència habitacional, que segur que s’agreugerà quan s’acabin les mesures de protecció dels llogaters derivades de la pandèmia de la COVID-19. Aquest objectiu pot adreçar-se a través de les mesures de control del lloguer, com ho és la Llei 11/2020, i també amb ajudes directes per a persones amb major vulnerabilitat. A mitjà termini, s’ha de buscar la introducció progressiva d’un parc d’habitatge assequible, especialment en ciutats molt congestionades. Per exemple, a través de la mediació entre propietaris i llogaters; de l’adquisició d’habitatge públic en el mercat privat; de l’impuls de models cooperativistes; o de canvis de normativa fiscal, entre d’altres. Pel què fa al llarg termini, la literatura defensa que per incrementar l’habitatge assequible i social cal transformar el parc existent i la construcció d’obra nova en lloguers públics o semi-públics, amb l’actuació del Tercer Sector com si fos l’Administració Pública.

Per poder implementar de manera efectiva aquestes propostes, tots els ponents coincideixen amb què es necessita adoptar un marc jurídic estable, que asseguri un compromís de compliment per part de tots els actors involucrats. Pel que fa al sector públic, Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi de Llobregat, afirma que s’ha de facilitar la cooperació entre administracions, especialment entre Comunitats Autònomes i Ajuntaments, i dotar aquests últims de majors competències i recursos. Pel que fa al sector privat, Sorolla assegura que es poden  introduir incentius que facilitin la seva implicació tant en la construcció d’habitatge assequible com en els processos de rehabilitació.

Finalment, Lucía Martín, regidora d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, i Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, recalquen la rellevància de l’escala metropolitana. La qüestió de l’habitatge està profundament imbricada amb processos econòmics, demogràfics, socials i culturals del territori. Hi ha municipis que pateixen les conseqüències de les polítiques i de les condicions de vida de municipis veïns. Aquest seria el cas de moltes ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una reducció de les limitacions burocràtiques i una harmonització de les polítiques i les accions a escala metropolitana poden generar impactes més grans per exemple, impedint que els operadors puguin tenir diferents avantatges normatius i fiscals en funció del municipi. A la vegada, la perspectiva metropolitana pot contribuir significativament a reduir les desigualtats dins del territori perquè pot permetre que aquells municipis amb menors recursos puguin implementar mesures amb l’ajuda d’aquells amb majors capacitats.

El contingut d’aquest article és fruit del debat desenvolupat al cicle de Jornades Municipalistes d’Habitatge que va tenir lloc el mes de maig de 2021. Per veure la crònica i el vídeo de les quatre jornades clica als següents enllaços:

• Polítiques municipals d'habitatge: Àrees estratègiques, sòl i plans locals
• Els reptes locals en matèria d’habitatge des del punt de vista del mercat i les necessitats de la població
• Nous instruments en matèria de recursos, operadors i normativa
• La rehabilitació urbana i els fons europeus

Per veure altres entrades relacionades clica aquí:

• L’habitatge, un dret constitucional amb diversos reptes
• La gestió pública del parc d’habitatge existent com a estratègia de política d’habitatge social
• La rehabilitació dels habitatges aporta beneficis no només per la llar sinó també per la societat i el medi ambient
• Fomentar el lloguer assequible de la mà del sector privat i les cooperatives
• Dissenyar polítiques d’habitatge transversals a curt, mitjà i llarg termini

[1] Observatori Metropolità de l’Habitatge de Catalunya. Garantir l’accés i la permanència en l’habitatge, dos reptes col·lectius. (2018). Disponible aquí. 

[2] Observatori Català de la Joventut. Situació laboral de les persones joves a Catalunya.  (2020). Disponible aquí.