En un món cada cop més marcat per la competència entre grans potències com els Estats Units, la Xina o els BRICS, la Unió Europea ja no té temps per seguir dubtant sobre quin camí ha de prendre.

El nou context multipolar, alterat ara per polítiques imprevisibles com les que enceta l’era Trump II i l’emergència dels nous “senyors de la informació” (o de la desinformació), subratlla la importància, sinó la necessitat, d’una Europa unida. Una Europa capaç de defensar els seus interessos i valors en un escenari internacional cada vegada més fragmentat i hostil, per garantir la prosperitat, la llibertat i la pau a la seva ciutadania. La sostenibilitat del benestar actual, tot i les desigualtats encara existents, en depenen en gran mesura.

El nou context global és multipolar i ningú s’aturarà a esperar que la vella Europa decideixi el seu futur. L’escenari exigeix que la UE es posicioni amb més coherència i assertivitat per no quedar atrapada entre el que va ser i el que no li deixen ser, i per mantenir el seu rol com a actor rellevant i independent.

Projectes com la Unió del Mercat de Capitals i la Unió d’Inversions i Estalvis, impulsats pels Informes Letta i Draghi per maximitzar el potencial del mercat europeu, exemplifiquen com Europa busca reforçar la seva competitivitat i autonomia. Aquestes iniciatives, juntament amb l'aposta per la reindustrialització basada en el concepte d’autonomia estratègica, posen de manifest l’esforç per convertir l’escala continental en un motor econòmic i geopolític. A més, la UE continua destacant en àmbits com el comerç o la lluita contra el canvi climàtic, mantenint-se com un referent de cooperació multilateral i defensora dels drets humans, oferint una alternativa a les polítiques unilaterals, encara més si són autoritàries, d’altres potències.

Tanmateix, aquesta visió optimista de la UE com a força estabilitzadora i protagonista en el nou ordre internacional no està exempta de riscos. Les posicions que qüestionen els fonaments de la integració europea i ambicionen reduir-ne la capacitat no són una amenaça potencial, sinó una realitat. N’hem vist un exemple recent amb la presència de Giorgia Meloni celebrant la presa de possessió del president nord-americà a Washington.

Els governs que prioritzen les seves agendes estatals per sobre del projecte comú europeu ja treballen de manera coordinada. Pretenen i poden bloquejar iniciatives clau, minant la capacitat de la UE per actuar amb coherència i força a l’escenari global. A més, compten amb el suport descarat de la nova administració americana i amb el suport, encara dissimulat, del govern rus.

Aquestes actituds nacionalistes no només amenacen la unitat interna, sinó que també ofereixen als rivals geopolítics una oportunitat per debilitar Europa des de dins. Si la solidaritat i la cooperació entre els estats membres es fragmenten, l’Europa unida podria quedar relegada a una simple associació d’interessos comercials, perdent la seva influència en els grans debats globals i la capacitat de donar resposta a les demandes de la ciutadania europea.

Davant l’alternativa de la pulsió nacionalista, l’estratègia ha de ser una Unió encara més forta, no només des del punt de vista econòmic, sinó també social i democràtic. La UE no pot limitar-se a ser un mercat únic, sinó que ha de convertir-se en una comunitat en què els avenços econòmics i tecnològics es comparteixin de manera equitativa entre la ciutadania, fent seva la màxima de no deixar ningú enrere.

Això implica no només reforçar el vessant econòmic, industrial o financer de la Unió, sinó també, alhora, les polítiques socials comunes: una major protecció laboral, una lluita efectiva contra les desigualtats i la inversió en serveis públics de qualitat. També exigeix una democratització més profunda de les institucions europees, garantint que actors com les ciutats i ens locals tinguin més protagonisme i que les veus de la ciutadania tinguin més impacte en les decisions que afecten el conjunt del continent.