Tots Sants és una festivitat cristiana dedicada al record dels avantpassats. Es tracta d’una de les festivitats més antigues del mon Cristià, on la cultura de la mort està molt relacionada amb el més enllà, i part de les seves vides està relacionada en aconseguir la pau eterna al Cel. Aquest ritual és comú als països de majoria catòlica com Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda. Però, què passa a altres països europeus?

L’església Ortodoxa, predominant a l’Europa de l’Est i Grècia, considera la mort com la separació de l’ànima del cos. Segons aquesta branca del cristianisme, el comportament i el caràcter d’una persona en vida determinarà el lloc de descans final. El funeral ortodox consta de tres serveis; el primer és la vigília, anomenat Trisagion, que generalment es realitza ala església la nit abans al funeral i els aniversaris de la mort de la persona, on les oracions li demanen a Déu que el difunt tingui descans etern. El nom d’aquest servei, Trisagion, prové de la repetició tres vegades de la frase d’obertura del servei “Sant Déu, Sant Fort, Sant i immortal”. El segon acte és la Divina Litúrgia, fet també a l’església on, des d’allà, es porta el cos a l’enterrament. Finalment, un cop enterrat el cos, es celebra un dinar a casa del difunt amb familiars i amics perquè el puguin recordar d’una manera més informal, i d’aquesta manera celebrar la vida de la persona que va morir. Després del dinar comença el període de dol oficial. En el quarantè dia del primer any després de la mort, es fa el servei commemoratiu del difunt, i es segueix el mateix ritual.

L’església Protestant, en canvi, vetlla per donar estabilitat i comoditat a la família del difunt. En alguns casos, el servei funerari pot fer-se uns dies després perquè  tots els familiars i amics que estan lluny puguin arribar-hi. Normalment, un voluntari d’un grup de dones de l’església s’instal·la a la llar amb la família i s’encarrega de les visites i d’atendre a trucades per tal que la família puguin estar pendents del funeral. També és comú que altres membres de l’ església s’encarreguin de la neteja de la llar o d’altres tasques, inclús son acceptats els àpats perquè la família estigui del tot còmoda.

La vigília es programa durant tres hores, i un temps abans de la vigília es reserva un temps privat només per a la família. El servei funerari es fa el dia següent de la vigília, dirigit pel pastor de la església i dura normalment entre 60 i 90 minuts, on s’inclou un temps per tal que familiars i amics parlin i comparteixin bons records, música i després es fa el sermó. Després del servei, s’obre el taüt per tal que els assistents es puguin acomiadar. També es fa una processó fins al cementeri, on es fa una breu lectura i l’oració que finalitza el servei. Després d’això, es serveix un dinar coordinat pel grup de dones de l’església per a familiars i amics.

Finalment, l’islam és la religió predominant a Turquia i és, a més, una religió cada vegada amb més presència al conjunt de països europeus. Els musulmans veuen la mort com una transició d’un estat de ser a un altre, i no com un fi. Creuen que les accions et segueixen a la vida futura. Les costums funeràries islàmiques requereixen que el cos sigui enterrat el més aviat possible després de la mort. El cos es posiciona mirant cap a la Meca, i els convidats del mateix sexe han de saludar-se amb una encaixada de mans i una abraçada. Una persona asseguda al costat del cos llegeix l’Alcorà, mentre l’imam presideix el servei. Rarament es veu el cos del difunt, i els braços, les cames i les mans han d’estar rectes i alineades al cos, banyat de cotó blanc.

Dos dies després de la mort, el cos és portat al cementiri per quatre homes, seguit d’una processó d’amics i familiars. En el moment de l’enterrament cap persona pot parlar, només es pot orar pel difunt. Després de l’enterrament, es fa un dinar a casa de la família, on els hostes es queden 24 hores i els familiars tota la setmana. Durant aquest temps, els membres es socialitzen, ja que mitjançant aquest procés s’alleuja el patiment. EL període oficial de dol és de 40 dies, on s’ha d’utilitzar només roba negra. Durant un any complert després de la mort el cònjuge ha de dur roba negra.